Afganistan, les dones que ens salvaran

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Opinió - Opinió: Drets Humans - Drets de les Dones

 

Eulalia Lledo 2

 

OPINIO

La meva esperança està en aquestes immensament coratjoses dones. Molt més enllà que víctimes, protagonistes del seu destí. Un cop més, si algú les salvarà (i ens salvarà) seran elles.

Tinc una amiga que explica que quan a final del franquisme estava presa a la Trinitat, un dels triomfs més grans, una de les alegries més fondes que va tenir va ser quan una Cruzada Evangélica de Cristo Rey (sí, qualsevol temps passat va ser pitjor) es va veure en l'obligació d'etzibar-los, enfurismada, quan les va trobar rient a cor què vols, cors què desitges (eren joves), que no estaven allà ni per divertir-se ni per riure.

L'abjecta prohibició de riure que els talibans han decretat contra les afganes resumeix i engloba —per cruels, menyspreables i inhumanes que siguin totes— les altres vint-i-vuit prohibicions i és un clar exponent del món de malson que volen perpetrar.

 

 

 

Lledo

Un grup de dones es manifesta a l'Afganistan pel dret a l'educació. Anadolu Agency via Anadolu Agency via Getty Images

 

No és estrany, per tant, que a començament de setembre, el subcap de la comissió cultural expliqués que no permetrien que les dones fessin esport atès que no era adequat ni necessari. El cos, sempre el cos. L'esclat joiós, la riallada que és un cos en moviment sense restriccions físiques ni mentals.

Més enllà del regim talibà, però, per entendre el que passa a l'Afganistan s'han de tenir en compte les prohibicions, l'esclavisme, un tracte pitjor que el que s'infligeix als animals, que ja imperava al país contra les dones abans dels talibans. Es pot resumir amb aquella dita que proclama que les esposes han de tenir la primera regla a casa del marit; «costum» que posa la pell de gallina i fins i tot arronsa les ungles dels peus. Centrar-ho tot en els talibans és —a part de simplificador i fals— pràctic i còmode perquè evita criticar països, habitualment xops de petroli, que apliquen el mateix tipus de prohibicions. Sembla que abans dels talibans tot fossin flors i violes.

Una altra, més que simplificació, mentida és l'opinió repetida i repetida fins a la nàusea, que Occident, que Europa, que els EUA, durien la democràcia al país (i arreu), que salvarien l'Afganistan. No és que les potències occidentals hagin acceptat la corrupció a l'Afganistan pensant-se que així —sembla mentida que siguin tan ases— es garantiria la seguretat, és que només cal recordar alguns episodis protagonitzats per aquestes potències.

No molt lluny de l'Afganistan, fa menys d'un segle, el 1953, algunes d'aquestes potències van potenciar un cop d'estat contra el primer ministre iranià elegit democràticament, Mohammed Mossadeq, perquè pensava que cap potència havia de tenir influència al país i, per tant, cap havia de tenir-hi concessions petrolíferes; és a dir, a la que es van ensumar una possible nacionalització del petroli. Només cal recordar el desficaci i el caos en què va sumir la regió un polític tan lloat com Winston Churchill.

Lluny d'allà, però no de les polítiques i interessos occidentals, cal recordar l'assassinat el 1961 del congolès Patrice Lumumba, el polític més capacitat per conduir el país a una independència ordenada. Sembla provat que Dwight D. Eisenhower n'hauria ordenat l'eliminació un any abans.

En un altre continent, es podria recordar el cop d'estat de l'11 de setembre del 1973, perpetrat a mitges entre els EUA i l'extrema dreta xilena, contra el president Salvador Allende, elegit democràticament a les urnes.

Només cal recordar les traïcions reiterades, per dir-ho de manera suau, contra el poble saharià, contra kurdes i kurds, contra les primaveres àrabs, pobles i moviments prou més pacífics i demòcrates que els entorns on els ha tocat viure, per pensar que potser les potències occidentals són producte, no tan sols de no promoure la democràcia i la llibertat fora de les seves fronteres, sinó d'impedir-les. Que són democràcies fonamentades en la depredació continuada, generalitzada i sense fronteres del colonialisme. En els moments més pessimistes arribes a pensar que si no fos a base d'espolis potser no serien possibles.

Per tant, és com a mínim cínic dir que l'objectiu de la guerra occidental a l'Afganistan era dur-hi la democràcia, era salvar res. Com la hipocresia de dir que feien el que feien per les afganes: les han apunyalades sempre que els ha convingut. M'agradaria molt saber quin tant per cent d'afganeses han evacuat. Atès que són elles qui més rebran, hauria de ser molt alt. Quan una mirava les notícies, veia poques dones sortint dels avions.

És hora de recordar justament algunes salvadores excepcions, per exemple, la demòcrata Barbara Lee, l'única legisladora que ara fa vint anys al Congrés ianqui va gosar votar «no» a la invasió de l'Afganistan i a la subsegüent guerra, i ben car que ho va pagar. El resultat va ser 420 sí, 1 no; va ser pitjor al Senat: 98 a 0 i a l'ONU: unanimitat.

Per exemple, el compromís cada cop més ferm amb la no-violència i la reconciliació de Phyllis Rodriguez, mare d'una víctima de l'11-S que, des del primer moment, es va manifestar contra la intervenció militar a l'Afganistan.

I sobretot, sobretot, i no com a excepció sinó com una constant, s'adscriu ja a una vella i sòlida tradició, que inclou la de les Dones de negre arreu del món, la manifestació el 17 d'agost d'unes inusitadament valentes afganes només caure Kabul. Alguns mitjans deien que eren quatre, algunes fotos en mostraven cinc, i d'altres, algunes més; tant li fa: representaven una multitud. També a Kabul, la manifestació del 4 de setembre (reprimida amb gasos lacrimògens i trets a l'aire) i la del 7 (dispersada a trets); la del dia 12 a Herat. I tantes i tantes que n'hi deu haver hagut.

La meva esperança està en aquestes immensament coratjoses dones. Molt més enllà que víctimes, protagonistes del seu destí. Un cop més, si algú les salvarà (i ens salvarà) seran elles.

 

 * Publicat al Huffington post