Aitzole Araneta, vivència transgènere i canvis legislatius

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Identitats de gènere - Legislació

image 2021-06-16 15-38-51 

 

Debat-formació a La Independent

Entrevista a la sexòloga i tècnica en igualtat Aitzole Araneta sobre la vivència transgènere i les implicacions dels canvis legislatius sobre aquesta qüestió.



Al Consell de Redacció de La Independent va sorgir fa uns mesos la idea de mirar d'informar-nos millor sobre les diferents opinions i controvèrsia que hi havia al voltant de la Llei Trans. La pròpia idea d'informar-nos va crear controvèrsia: com ho fem, en quin format, a qui convidem. En paral·lel al nostre debat intern el debat social pujava el to, i ens anàvem fent arribar articles amb diferents enfocaments. L'excés d'informació i l'aïllament social dels nostres dies pandèmics no ajudaven al debat serè, ben informat i calmat que requereix una qüestió de drets fonamentals de persones com és el que aborda aquesta llei. Diverses companyes van proposar ponents i cal agrair a totes les ganes de fer funcionar aquestes sessions internes, i finalment Teresa Carreras va posar fil a l'agulla per acabar donant forma concreta a les sessions d'informació i debat sobre la proposició de Llei per la igualtat plena i efectiva de les persones transgènere del Ministerio de Igualdad.

 

 

image 2021-06-16 15-39-32

 

 

El 26 de maig amb Aitzole Aranetasexòloga i tècnica en igualtat i el 9 de juny amb Núria González López, advocada i activista feminista pels drets de les dones i dels nens. Jo vaig moderar el primer debat amb  Aitzole Araneta, que actualment és la portaveu d'Elkarrekin Donostia i em va semblar que la millor manera de sintetitzar tot el que ens va explicar era fent-li aquesta entrevista.



Ens pots explicar què és la lliure autodeterminació del gènere i per què caldria basar les lleis que recullen els drets de les persones trans en ella?

En realitat, el debat sobre què ens fa ser el que som no té una conclusió definitiva. "Qui sóc?" és una de les grans preguntes de la humanitat. "Què ens fa ser qui som?" No tenim resposta a aquesta pregunta. Molt probablement hi ha múltiples causes que interactuen entre elles.

Tot i això, una cosa que sí que saben les múltiples disciplines que estan investigant sobre aquesta qüestió és que la divisió biologia/cultura és fictícia, perquè la nostra dimensió sexuada està construïda per tots dos aspectes, que actuen en la vida de les persones en permanent interacció. Igual que no podem dividir la persona que som en "el biològic" i "el cultural", ni tampoc el reduccionisme biològic de genitals i cromosomes inclou a tothom, ni la identitat basada en el gènere el fa (el que es tradueix en un "desig de ser", en un "sentiment de ser" que no podem explicar d'on procedeix).

Heus aquí, per tant, la clau: si els sexes fan referència a això que som i que ens diferencia dels altres, la nostra dimensió sexuada es referirà a aquesta identitat, més que a la imposada i modelada per les normes socials. Repensar el gènere suposa analitzar en una cultura tots aquests elements que sens dubte quan no disposen de la flexibilitat que els propis individus necessiten per a expressar-se, es converteixen en repressors i oculten la realitat de les persones que ha de ser en definitiva la que prevalgui.

Cal aclarir, per tant, que les persones amb una experiència biogràfica trans són dones, són homes, des del mateix moment en què es viuen, ens vivim com a tals, i que no es tracta d'un "desig" o un "sentiment de creure ser", o no almenys d'una manera diferent a la d'aquells que no es troben en situacions de transsexualitat, que són als qui no es qüestiona el seu desig o el seu sentiment (sentiment que existeix igualment).

I per tant, quan parlem d'autodeterminació no estem parlant que algú decideixi qui és o qui deixa de ser (no hi ha elecció), sinó que en els passos que cal donar en qüestions relacionades amb com ens veuen els altres, hi hagi autonomia en les decisions relatives al fet que ningú des de fora diagnostiqui qui ets sobre la base d'assignar-te un diagnòstic de malaltia mental i un procés mèdic obligatori, que és el que diu l'actual llei: una opinió externa que reconeix drets en la mesura en la qual reconeix que si qui ets no coincideix amb les expectatives genitals dels altres, tens una malaltia mental que es tracta no treballant la ment, sinó obligant a modificar el teu cos vulguis o no.

 

L'any 2007 un important canvi en la legislació va fer possible que les persones transsexuals poguessin canviar el nom i el sexe en el seu DNI sense necessitat de passar per un quiròfan i amb un tràmit a través del Registre Civil, sense necessitat d'una sentència judicial. Quins aspectes nous destacaries d'aquesta llei respecte a la situació legislativa prèvia?

La novetat més important era que deixava de ser un procés judicial amb el seu jutge, fiscal i advocat defensor que emetia un veredicte sobre si algú tenia dret a modificar el seu esment de sexe legal sobre la base d'operar-se els genitals per a passar un procés administratiu. L'exigència de deixar de demanar cirurgies genitals obligatòries va fer que des de fa 14 anys existeixin legalment les dones que van néixer amb penis i els homes que van néixer amb vulva en l'Estat Espanyol. Obligar a passar a persones per cirurgies complexes i obligatòries per a reconèixer-les i protegir-les legalment va ser molt qüestionat en el seu moment. I això va ser un avanç innegable.

No obstant això, les cirurgies genitals van ser substituïdes per la tutela biomèdica en clau psiquiàtrica, amb interrogatoris i entrevistes i no sobre la base d'informació científica veraç, ja que els professionals de la salut es formen en diferents àrees, però no en matèria d'identitats sexuals/sexes: no tenen formació en sexologia i basen les seves intervencions en molta subjectivitat. A més, s'obliga les persones a passar per un procés mèdic obligatori durant com a mínim dos anys i, molt important, les i els menors d'edat i les persones emigrants no poden veure's reconegudes legalment com del sexe que veritablement són, ja que la llei de 2007 les exclou de facto.

 

Aquesta Llei d'Identitat de Gènere de 2007 que va ser molt celebrada pel col·lectiu de les persones transsexuals, incorporava mesures contra la discriminació, estigmatització o exclusió per motius de canvi de sexe?

No. Cal deixar clar que era una llei de modificació de l'esment de sexe legal a nivell de registre, no era una llei integral i no treballava aspectes com l'educació, el treball, les presons, el canvi necessari dels serveis de salut, etc. com si que pretén un nou marc legal.

 

Està justificada la por social i especialment de les dones al fet que els marcs legislatius per a permetre canvis de sexe en les persones que ho requereixin puguin ser aprofitats especialment pels homes per a fer-ne usos abusius?

Sembla improbable que això pugui ser un fenomen més rellevant que el de les denúncies falses en cas de violència per part de parella o ex-parella cap a les dones. D'una banda, pel principi internacional de frau de llei, que diu que qualsevol llei que s'usi per a una finalitat diferent a l'establerta en la pròpia llei pot ser causa molt greu d'imputació penal. Per una altra perquè es poden (i cal fer-ho) introduir els mecanismes legals que ja operen en lleis d'altres països de tall similar perquè això no succeeixi (i aquest és el treball que queda per fer). També perquè per la pròpia idiosincràsia dels homes que maltracten, violen i maten a dones no volen ser ells mateixos identificats tota l'estona com a dones, ja que solen ser bastant misògins. També perquè si aquests homes seran identificats, quan ensenyin el seu DNI com a dones tindran els mateixos problemes que la gent en situació de transsexualitat ha tingut a l'hora d'ensenyar una documentació que no els identifica, i finalment perquè en lleis similars que porten funcionant des de fa anys els casos on això ha succeït han estat molt pocs. Tot i així cal establir aquests mecanismes de seguretat addicionals perquè no hi hagi aquest frau de llei.

 

Què hi ha de bo o de dolent a fer dependre de diagnòstics psiquiàtrics el reconeixement legal de la identitat sexual?

El sexe que de veritat s'és, la identitat, és una cosa bàsica en el desenvolupament d'una persona, que si és negat porta multitud de problemes en els ordres més quotidians de la vida, començant per problemes d'autoestima passant per l'exclusió laboral i acabant per problemes en tots els àmbits, perquè la persona que som és present en pràcticament tots els ordres de les nostres vides.

El fet de dependre de diagnòstic psiquiàtric perquè l'administració reconegui veritablement qui ets és un problema de drets humans que ja múltiples instàncies internacionals han reconegut com a contrari a drets humans: Alt Comissionat de DDHH de la Unió Europea, ONU, etc.

 

Creus que hi ha moltes qüestions relacionades amb la vivència trans que la societat en general no coneix i que ajudarien a abordar els debats que genera aquest tema?

Sí, hi ha una cosa fonamental, i és aquest canvi de paradigma que implica reconèixer els sexes (sexus/*sexare) més enllà dels genitals (genus). Són dues paraules diferenciades per alguna cosa des de l'Antiga Grècia i que en major o menor mesura ens afecten a tothom, perquè entendre'ns exclusivament a través dels nostres genitals és una cosa que fins i tot les feministes més referents com Emma Goldman o Simone de Beauvoir, per posar dos exemples, sempre han qüestionat. I això va més enllà de la vivència de persones que específicament estan en aquesta situació trans.

No hi ha elecció en el fet de ser qui s'és, i això cal deixar-ho clar. Com també cal deixar clar que, igual que la resta de les persones, tenim amistats, famílies, parelles, som companyes de treball, no volem perdre els nostres treballs, o tenim anhels i aspiracions com la resta de la gent. No hi ha un punt i a part, hi ha moltes més qüestions que tenim en comú amb la resta de les persones que no estan en una situació de  transsexualitat que coses que ens diferencien. I a través d'aquesta pedagogia que ha de proveir l'educació dels sexes, i de la qual no en veurem els fruits demà però sí d'aquí a uns anys o dècades, seria bo aconseguir societats on la gent que es veu exclosa es trobi amb entorns cada vegada més inclusius, amb menys rebuig i amb més oportunitats de desenvolupament personal i, en definitiva, de ser feliç. Cal democratitzar aquestes dues paraules tan potents: ser home i ser dona.

 

El soroll mediàtic que hi ha hagut al voltant de l'avantprojecte de Llei Trans impulsada per l'actual Ministeri d'Igualtat d'Irene Montero i que permetria canviar de sexe en el registre sense informe mèdic a partir dels 16 anys, es podria haver evitat i permetre així un major suport polític i social?

En la realitat, s'ha procedit ja al canvi registral de l'esment de sexe a menors de fins a 11 anys. Per tant, la llei ja va per darrere de la realitat, dels casos que ja han ocorregut en els darrers anys. Però atenció, estem parlant d'un canvi registral (en el registre) de l'esment de sexe, no que el sexe desaparegui dels registres, ni que a persones prepúbers se'ls operi dels genitals o se'ls donin tractaments hormonals, que és el que s'està dient, i que, a banda de no ser possible perquè una criatura prebúber no té ni el desenvolupament genital suficient per a abordar semblants operacions per falta de desenvolupament genital o per no tenir activada la cadena hormonal com perquè un tractament hormonal tingui l'efecte desitjat, també està prohibit per estàndards mèdics internacionals.

 

 

image 2021-06-16 15-40-54-1

 

 

 

Segons la teva opinió a què es deu el rebuig frontal d'una part notable del feminisme a alguns termes de l'avantprojecte de Llei Trans proposat pel Ministeri d'Igualtat?

Caldria veure quina és aquesta part notable si parlem en termes quantitatius, ja que molta part del no debat s'ha donat a través de xarxes socials i mitjançant l'amplificador d'alguns mitjans. Això sí, hi ha una qüestió que és l'embolic terminològic, que l'esborrany actual de la llei no soluciona i que caldria afinar més, ja que per les mateixes paraules -sexe, gènere, identitat de gènere, autodeterminació de gènere, transsexualitat, intersexualitat – estan sent dotades de continguts diferents, i això és clau per a resoldre l'embolic teòric, que a més té un correlat pràctic a l'hora de descriure la vida de les persones, la vida de les dones.

Si per sexe s'entén genitals i cromosomes, tenim un problema d'ordre epistemològic, perquè aquest concepte mil·lenari no va parlar sinó de genitals i cromosomes només a partir dels anys 60. Igualment, si per identitat o autodeterminació de gènere estem entenent que alguna gent decideix i desitja ser, però no és enfront d'una altra que sí que ho és, tenim un altre problema.

No és fútil la qüestió terminològica, perquè tenir un corpus de textos amb una epistemologia comuna facilita la bona i no mala interpretació de les lleis, i que unes lleis no se solapin amb unes altres.

Hi ha una altra sèrie de qüestions que tenen a veure amb la proliferació de falses històries respecte a les vides de persones en situació de transsexualitat, sobretot per part dels qui desconeixen aquestes realitats de manera pròxima, de manera que a l'embolic terminològic s'hi afegeixen històries inventades que distorsionen les vides de persones amb aquesta experiència vital trans fins a nivells grotescos.

 

Com s'ha regulat aquesta qüestió als països del nostre entorn, existeix alguna legislació internacional que protegeixi les persones transsexuals i què destacaries per haver aconseguit consens i acceptació social?

Són una multitud de països els que eliminen requisits que patologitzen, mèdics i/o judicials, per a aconseguir aquesta protecció legal cap als qui no decideixen perquè ja són el que són, però sense aquesta protecció jurídica tan necessària: l'Argentina té una llei d'aquestes característiques des del 2012. En l'àmbit europeu des de Malta passant per les legislacions dels països del nord d'Europa fins a Portugal compten amb lleis la filosofia de les quals és la d'eliminar la idea de patologia i la no exigència de requisit mèdics i judicials per a reconèixer drets.

 

Creus que cada vegada són més els pares i mares que acompanyen als nens i les nenes en un procés de canvi de sexe?

Cada vegada són més perquè el tema està a l'agenda pública des de fa alguns anys (no tants). També perquè les situacions de transsexualitat infantil trenquen amb la qüestió de que hi ha una espècie d'elecció adulta en ser qui s'és, perquè aquests nens i aquestes nenes, com la resta de nens i nenes, no decideixen el que ja són i perquè aquestes famílies, després d'haver-ho intentat tot per a transmetre als seus fills que poden ser nenes masculines, a les seves filles que poden ser nens femenins, han obtingut la resposta insistent de que tot això està molt bé, però les seves filles i fills reclamen que això no és suficient i que els comencin a veure com els que veritablement són... i ho han acabat per acceptar malgrat no voler que les seves filles i fills estiguin en una situació de transsexualitat, perquè saben que tindran més obstacles que la resta de noies i nois en molts nivells de la vida. No hi ha famílies que vulguin que les seves criatures "siguin trans" (cosa que cap nen o nena diuen que són, diuen que són "nenes i nens", i no transsexuals), sinó, més aviat, que acceptant que tenen filles i fills amb genitals no esperats, fan el seu dol particular i segueixen endavant per a assegurar la felicitat dels fills i filles que tenen.

 

Com es poden mitigar els temors socials que afloren davant la idea de nens i nenes en situació de transsexualitat?

Traslladant una informació veraç: a nens prepúbers no se'ls pot tractar amb hormones ni operar, ni tan sols ho demanen. Demanen que se'ls comenci a veure com qui ja són.

En edat púber cal no discriminar aquestes noies, a aquests nois. Existeixen altres casuístiques que tenen res a veure amb una situació de transsexualitat on adolescents reben medicacions de bloc temporal puberal, per exemple, per a tractar l'excés de pèl, o en la gimnàstica d'elit, per posar exemples on la resta del món no ha dit absolutament res durant dècades; o medicació hormonal, com en el cas de la píndola anticonceptiva. És important aclarir que no hi ha cap medicació específica per a persones amb experiència vital trans, sinó que s'usen opcions que han estat establertes per a una altra mena de condicions. Es tracta d'igualar l'accés d'aquesta població adolescent per a igualar-lo al qual ja tenen altres poblacions adolescents, als qui no es posa en qüestió si recorren a aquests recursos.

 

Debat 1 2

 

 

debat 1 3