Nomadland, l’estranya guanyadora dels Oscars 2021

Atención, abrir en una nueva ventana. PDFImprimirCorreo

Cultura - Cine

No hay traducción disponible

Nomadland

RESSENYA

Nomadland és una pel·lícula bella i profunda. Entre paisatges immensos i sentiments intensos es relaten unes vides nòmades, de gent que es mou pel món vivint en caravanes i portant a sobre tot el que cal.

 

"Houseless" but not "homeless", com bé apunta la protagonista, perquè durant el relat fílmic entenem certament que es pot no tenir casa però sentir-se acollida, apreciada, atesa en qüestions pràctiques i anímiques i confortada en un espai sense parets, amb poques coses però ben pensades i cuidades. El film impressiona i atrapa tot i que s'excedeix en semblar un documental, a estones una mica avorrit i excessivament testimonial.

La pel·lícula ha estat la gran triomfadora als Globus d'Or i també als Oscar, on ha guanyat els galardons a la millor pel·lícula, millor actriu principal (Frances McDormand) i millor directora (Chloé Zhaó), dues dones amb un talent portentós. Hi ha una tercera dona important en aquest resultat exitós, la periodista i escriptora Jessica Bruder, que fa uns anys es va entestar en investigar a fons la nova pobresa als Estats Units d'Amèrica, l'apareguda després de les crisis econòmiques recents.

Bruder es va decidir a cercar com podia ser que en una de les economies més potents del món fos necessari que persones en edat de jubilar-se haguessin de seguir treballant precàriament per poder subsistir. Va recórrer milers de quilòmetres i va fer centenars d'entrevistes fins aconseguir elaborar el llibre en què es basa la pel·lícula. Persones adultes, que no aconsegueixen viure amb la pensió de jubilació anticipada, situació en la que han caigut per culpa de les ferotges crisis econòmiques dels darrers anys, i que han de buscar-se la vida fent feines i feinetes més aviat desagradables, de les que no agraden a ningú i per tant sempre hi ha opció de ser contractada sense massa complicacions.

Fern, la protagonista, que borda la genial actriu Frances McDormand que ha guanyat merescudament el seu tercer Oscar per aquesta interpretació, és una dona sola i vídua que viu en una furgoneta, de nom Vanguarda on, amb una parsimònia admirable, la directora filma i comparteix totes les petites coses que hi fa: plegar roba, fer-se un te sola o per compartir, reparar petits desperfectes, enganxar trossets de plats trencats, dormir i llevar-se, arraulir-se i tapar-se al llit, anar al bany, reconvertir objectes per donar-los nous usos... tot en el seu espai mínim, amb un nombre mínim de coses y envoltada, a fora, de grans espais, de molta immensitat, molta natura. A fora de la furgoneta hi ha també, a més d'espai i natura, molts sistemes de recolzament mutu entre persones similars, i la família per quan van més maldades. Però, al final, ella està sola amb les seves coses, les seves decisions i els seus amors i afectes passats i presents, i ha d'anar passant per un món laboral hostil i rígid, desagradable, que contrasta amb la immensitat i la bellesa de la natura i de la soledat que atresora.

La pel·lícula no és d'acció, de fet no hi passen grans coses sinó que fa un recorregut descriptiu, vivencial, t'introdueix i fins i tot et submergeix (sobretot si la veus en pantalla gran) en un modus vivendi, arribes a sentir el que pensa la protagonista, a pensar com ella i entendre el que rebutja i el que aprecia, les tries que fa i les seves opcions. La directora aconsegueix que ens endinsem en l'atmosfera que envolta la vida nòmada i ens embolcalla amb escenes de natura, que atrapen, tot i que el fil narratiu no acaba d'estar massa ben traçat, potser expressament, i no sempre saps on són els personatges, ni quan, ni perquè, ni com és que es tornen a trobar.

En una pausa durant la jornada de treball a Amazon, empresa que surt potser massa ben parada al relat fílmic, es diu una frase que il·lustra bé el que se'ns vol explicar: "Llar és una paraula o és una cosa que portes amb tu?".