Els homes m'ensenyen el nas (noves masculinitats)

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Opinió - Opinió: Salut

  

Eulalia Lledo 2

 

OPINIÓ

M'he resistit a parlar-ne però després que en una sala de cine per tercera vegada veig un home que es treu la mascareta per veure la pel·lícula, em dono per vençuda i em deixo anar.

 

Tres mascaretes fora en una activitat no obligatòria, totalment optativa. Tres homes en un medi on els homes no abunden, un espai que no freqüenten gaire, en un reialme més aviat femení. Potser alguna dona se l'ha treta però la meva experiència —d'estar per casa i del tot no científica— constata un 3 a 0.

Vaig pel carrer i els homes (no tots) m'ensenyen el nas; alguna dona, però sobretot homes. Ben casolanament els compto; sempre sobrepassen de llarg les dones desemmascarades.

N'hi ha que ni mostren vestigi de cap mascareta. N'hi ha que se l'abaixen per fumar o per fer veure que fumen, mentre et desafien amb la mirada: «com que fumo (o menjo cacauets, o bec aigua...) és legal i no pots dir-me res». Hi ha els que fan veure que la mascareta emmudeix com un escafandre i els cal del tot treure-se-la mentre parlen pel mòbil o fins i tot si el teclegen o se'l miren; com si la mascareta els ennuvolés la vista. Tothom sap que portar mascareta fa que no puguis portar un carretó, dur un paquet, passejar una gossa o baixar un cabàs de runa. N'hi ha que duen la mascareta sota el nas, amb la qual cosa aquest apèndix, ni que en sigui la punteta, agafa un protagonisme inusitat, una preponderància intensíssima. L'home dels nassos del trenta-u de desembre o del dia de Cap d'any es converteix llavors en un permanent dia del nas dels homes.

Suposo que té a veure amb diferents qüestions. Amb la «llibertat»; segurament més a Madrid i als EUA que aquí. Per això faig un incís per dir que em vaig quedar ben parada quan vaig veure José Mª Aznar declarar en el judici de l'evident caixa B del PP per Zoom des de casa seva —on per llei havia d'estar sol, i ell mateix així ho va assegurar— amb la mascareta perfectament posada, com si tingués por d'encomanar-se a si mateix (flaca opinió d'ell mateix té). Quan se li va preguntar per què la duia va replicar «Porque yo respeto las recomendaciones de las autoridades sanitarias [i va reblar] yo soy respetuoso con las indicaciones de las autoridades». Uns dies abans el va entrevistar Jordi Évole: no estava sol però no se la va posar.

Cal recordar el cas que feia de les autoritats arran d'alguna de les campanyes de la Direcció General de Trànsit. El febrer del 2010, en un discurs deia literalment:

[...] como esos letreros que uno ve cuando pasa ahora por las autopistas y le dicen no podemos conducir por ti y yo siempre pienso: ¿y quién te ha dicho a ti que quiero que conduzcas por mí? [...] Quién te ha dicho a ti, eh, las copas de vino que yo tengo o no tengo que beber; déjame que las beba tranquilo mientras no ponga en riesgo a nadie ni, ni haga daño a los demás. [...] Yo no bebo otra cosa, nada más que vino, en mi vida, ni lo beberé, nada más que vino.

Benvinguda sigui la rectificació. No hi ha joia més gran que saber que Aznar a partir d'ara seguirà obedientment les recomanacions de les autoritats atès que fins fa tan poc les desafiava saltant-se a la torera, per exemple, el confinament.

Segur que serà un gran sacrifici i que li costarà tapar-se una part del cos. Molts homes s'hi resisteixen com mostren les mascaretes. ¿Recorden Donald Trump al balcó de la Casa Blanca traient-se-la violentament com si fos una declaració de guerra just després que una medicina vilipendiada i negada per ell mateix el salvés del coronavirus? (¡Quina sort van tenir al Regne Unit que Boris Johnson emmalaltís greument!, sofrir la malaltia i pensar que podia morir va fer que rectifiqués les mesures sanitàries: de la immunitat de tribu al més rigorós confinament.)

També hi ha altres variants, per exemple, homes enormement reluctants a posar-se un condó; per desgràcia, des de ben joves. Només cal passejar-se per un institut per saber que una gran part de nois consideren que si fan servir condó «no val». Malgrat que el condó els pugui estalviar una malaltia venèria o una paternitat no desitjada. Abans a pèl que amb condó encara que em perjudiqui, encara que em vagi en contra. Mori qui mori, passi el que passi. («¿A mi qui m'ha de dir el que...?»)

Per exemple, quan el 2012, després de recuperar el Còdex Calixtí, una peça delicadíssima i de gran valor que havia estat robada, l'espectacle obscè de Mariano Rajoy grapejant-lo amb les mans nues, sense guants i sense manies, quan el va lliurar a l'arquebisbe de Santiago, Julián Barrio, que també el va toquetejar sense protecció ni miraments. («¿A mi qui m'ha de dir el que...?»). ¿S'imaginen la cancellera Angela Merkel, la primera ministra Jacinda Arden en aquesta tessitura? Una de les notícies sobre la qüestió es titulava amb sarcasme —volgut o no— així: «Rajoy ofrece protección para el Códice».

Per tot això fa tant mal veure a la parada d'un autobús un nen de la mà d'un pare que ensenya el nas. Una dona que justifica amb el posat, el gest, la mirada, el seu acompanyant, «què hi farem, són així», quan algú li diu que es posi bé la mascareta.

La mascareta molesta, especialment si duus ulleres, ¡què m'has d'explicar! Especialment si s'ha tingut en compte, si s'ha agafat com a model i patró a l'hora de dissenyar-les no l'anatomia de la teva cara sinó la dels homes.