“Necessitem generar i provocar una reflexió social profunda i crítica per poder canviar aquest sistema injust”

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Apoderament i Lideratge - Organitzacions socials

GemmaFerreon

Gemma Ferreón Rivera és una jove antropòloga social y cultural, cofundadora de Catàrsia, col·lectiva artística-política de joves asiàtiques descendents.

 

Com sorgeix Catàrsia?

Fa 3 anys, arran d'una activitat de teatre, ens vam conèixer tres de les integrants actuals. Vam poder xerrar de les coses que ens preocupaven i vam poder compartir certes vivències que, fins aquell moment, cap de nosaltres mai havíem compartit amb ningú, ni tan sols amb els nostres cercles més propers. Com a dones joves i asiàtiques descendents ens vam adonar de totes les experiències comunes que ens travessaven i vam pensar en auto organitzar-nos per reflexionar, aprendre i visibilitzar els diferents eixos d'opressió amb els que lidiem a diari com el racisme, el colonialisme i el patriarcat, amb l'ànim també d'arribar a més persones que busquessin espais on poder parlar-ne, compartir i passar a l'acció.

A base de quedades obertes i de tenir més visibilitat és que vam anar coneixent a les altres companyes que avui en dia formen Catàrsia.

 

Quines activitats feu?

Nosaltres ens definim com una col·lectiva artística-política que té com a objectiu visibilitzar i assenyalar el racisme que vivim les persones asiàtiques o asiàtiques descendents, i fer arribar les nostres reflexions a les noves generacions, que pensem són amb qui s'ha de treballar prioritàriament per poder aconseguir una transformació social. Una de les principals eines que fem servir és el Teatre-Fòrum, amb la peça «8M-Feminisme interseccional?» on abordem situacions de la nostra quotidianitat on conflueixen els eixos del racisme, el patriarcat i la classe. Portem ja uns dos anys movent-la per teatres, centres cívics i instituts.

A banda del teatre, participem en formacions, xerrades i tallers. Aquest any ens estem centrant en el «Furiasia: festival d'arts escèniques de les diàspores asiàtiques», festival que organitzem per celebrar els 3 anys de camí que portem juntes. Des del febrer al juny farem diverses activitats, com per exemple, de cinefòrum, amb el documental on hi vam participar que es diu «Descendents», de la productora SICOM. També un taller d'escriptura creativa dirigida a dones racialitzades no blanques, un taller de Baybayin (escriptura precolonial filipina), tallers de cuina amb perspectiva decolonial, conversatoris amb diàspores asiàtiques d'altres parts del món, etc...que acabaran al juliol amb una cloenda de dos dies de festa amb diverses peces de teatre, música en directe, voguing, poesia, etc. És el primer festival, al menys a nivell estatal, protagonitzat íntegrament (inclòs l'equip tècnic) per artistes locals i d'origen asiàtic. Tota la programació està pensada amb propostes que qüestionen l'imaginari racista, colonial i patriarcal que la societat ha construït dels nostres cossos.

 

 

Catarsia-min

 

 

Per cert, felicitats per la producció de vídeos que feu i que ajuden a visibilitzar el racisme que vivim i que tenim incorporat sense adonar-nos. Com va sorgir la idea de fer-los?

Pràcticament totes nosaltres hem crescut fent servir eines tecnològiques de manera diària i algunes tenim aquest bagatge acadèmic i professional. Sabem el poder que tenen les xarxes socials i l'audiovisual és la millor manera d'arribar a molta més gent i ens sentim molt còmodes fent servir la creativitat per posicionar-nos políticament. Alguns han sigut encàrrecs per a material de formació, i ens serveix també com a via de finançament pels nostres projectes. Nosaltres posem el nostre temps, economia i cos per tirar endavant l'associació i autofinançar-nos de manera independent, sempre agafant projectes on no ens imposin cap discurs utilitarista i ens deixin total llibertat creativa per generar les peces.

 

Tenint en compte que el continent asiàtic està format per molts països amb realitats molt diverses i diferenciades, quins són els prejudicis, estereotips o tòpics que més sovint s'utilitzen cap a la població d'origen asiàtic i de quina manera els hauríem de combatre?

Partim de que per a la societat general Àsia limita al nord, amb els països econòmicament més poderosos com la Xina, el Japó o Corea. I se'ns oblida que hi ha l'Àsia del sud (Índia, Pakistan, Sri Lanka... i al sud-est (Filipines, Indonèsia, Malàisia...). Als països del Sud Global, la gran majoria amb passats colonials, se'ns categoritza com a «salvatges», com a persones que han d'estar al servei dels països del Nord, que es poden explotar, dominar i espoliar les seves riqueses. Però a més, hi ha certs estereotips que cauen per a qualsevol persona asiàtica, del nord o del sud, precisament per aquesta tendència a homogeneïtzar, com per exemple, que som hermètics, que no ens relacionem amb la societat, que som submises, servicials i exòtiques. Però també sorolloses, incíviques, etc. tenim de tot sembla ser.

Al principi de la pandèmia es va reactivar tota la sinofòbia ja existent racialitzant el virus i on se'ns va estigmatitzar com a portadores d'infeccions, contagioses, brutes, etc. Cal fer una revisió històrica de com el Nord Global ha construït la idea «d'Orient», exotitzant, fetitxizant, deshumanitzant i inferioritzant tot el que prové de fora de les seves fronteres.

 

 

 

12Octubre

 

 

 

Pel que fa als mitjans de comunicació, quina valoració feu del tractament informatiu de la diversitat cultural?

El tractament dels mitjans de comunicació cap a les persones migrants i racilitzades no blanques és completament racista, sempre ho ha sigut. Vam veure com amb la pandèmia no es va posar cap filtre a l'hora de reproduir discursos racistes que van acabar amb nombrosos casos de violència cap a persones amb «qualsevol aparença asiàtica». S'ha normalitzat un tipus de discurs alarmista, criminalitzador i estigmatitzador en els pitjors casos i en el «millor» es desprèn paternalisme o es limiten a parlar del folklore.

El paper del mitjans de comunicació, especialment el de masses, juga un rol principal a l'hora de reproduir i legitimar el racisme i el patriarcat. De manera urgent, cal una revisió de les narratives que es fan servir, perquè això té un impacte directe en la vida de moltíssimes persones i cal més professionalitat i sensibilitat per abordar certs temes. Tot i la precarietat del sector, això no pot condicionar ni justificar una cobertura simplista i sensacionalista. Moltes fem la nostra vida i professió de manera precària, i precisament per aquesta precarietat és que necessitem més que mai generar i provocar una reflexió social profunda i crítica per poder canviar aquest sistema injust que prioritza el benefici econòmic davant les cures.

 

Quina és la pregunta que invariablement sobra, i aquella que trobes a faltar en una entrevista?

Trobem sempre a faltar un enfoc que abordi les causes del racisme estructural en profunditat i que no es quedin en preguntes superficials al voltant de la identitat com «i tu d'on et sents, catalana o filipina?» o «com és això de viure entre dues cultures?». Són preguntes que no assenyalen de quina manera opera el racisme en la construcció identitària al llarg de la teva vida i que a més et força a escollir entre dos blocs homogenis, o d'aquí o d'allà, que res té a veure amb la nostra realitat. Només serveix per a saciar la curiositat de les persones blanques i que genera un fals debat identitari.

 

Ja sabem que en situacions de crisi aflora el pitjor d'una societat, per tant no et preguntaré per situacions de violències que haureu viscut moltes, malauradament, sinó pel contrari. En aquesta època de pandèmia ens pots explicar alguna anècdota positiva que hagis viscut?

La crisi també ha posat a prova la capacitat d'empatia i solidaritat entre les persones. Hem vist com han aparegut moltes xarxes veïnals que donaven suport a les persones migrants, especialment aquelles amb irregularitat administrativa al que els ajuts formals de l'administració han deixat fora. Les entitats filipines van haver de coordinar-se juntes per donar suport a moltes famílies que de sobte es van quedar sense cap tipus d'ingrés, ja que moltes dones filipines treballen al sector de les cures i la llar i en període de confinament no podien sortir a treballar. També molts homes a l'hostaleria es van quedar sense res ja que és un dels sectors més castigats per la crisi.

 

 

 

FuriAsia

 

 

 

Quina ha estat l'última acció que heu fet a Barcelona?

L'última acció va ser a mitjans de febrer, amb la projecció del documental «Descendents», combinant la presencialitat i el streaming, seguit d'un debat amb dos convidades a l'Ateneu del Raval. Tenim previst fer-ne un altre sessió de cinefòrum, així com altres activitats que tenim preparades dins del marc del festival Furiasia. Creiem que tot i la situació actual, no podem deixar de fer coses, i paradoxalment l'any 2020 ha estat ple de coses i hem estat molt actives. És per això que hem decidit que aquest any volíem anar encara més lluny i fer coses que no s'han fet mai i que són molt necessàries si volem construir aliances fortes amb altres persones de les diàspores.