Treballs invisibles. Condicions indecents

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Opinió - Opinió: Economia i Treball

 

Maribel Nogue

 

OPINIÓ

En el marc de les activitats del programa "Octubre Solidari", dijous passat "Càritas" ens oferia l'ocasió per reflexionar públicament sobre: "Com dignificar les condicions laborals de les treballadores de llar?.

L'exposició va anar a càrrec de Liliana Reyes, activista per la defensa dels drets de les treballadores de la llar de CCOO i Fina Quintana, tècnica d'orientació laboral de Càritas Anoia Segarra.

Un treball altament feminitzat

En el decurs de les seves intervencions es va palesar la realitat d'un sector del mercat laboral que resta ben invisible per donar-se, bàsicament, en el marc de les mateixes llars. Un treball que duen a terme majoritàriament dones, per això parlava d'un sector altament feminitzat. Alhora, a banda d'invisibles, sovint esdevenen també clandestines perquè treballen sense contracte ni S. Social (i moltes d'elles sense ni això perquè encara no tenen la documentació necessària doncs acaben d'arribar dels seus països d'origen, amb fills aquí o allà, i han de tirar endavant la seva família treballant com sigui).

Les cures, un treball bén humà

Cal assenyalar un canvi substancial en el terme que Liliana Reyes es referia a les "treballadores de la llar i de les cures". És que no es tracta únicament de les conegudes tasques físiques de la llar, com ara la neteja, sinó –sobretot- de cures. És que les cures tenen una connotació que pot fer més humana aquesta dedicació, una connotació que -per altra banda- no es correspon amb les condicions laborals de les persones que el duen a terme.

Les internes

Es referia particularment a les internes que tenen cura d'alguna persona gran i que pernocten a les llars. Sovint -fins i tot- dormen a la mateixa habitació que la persona gran i, després d'una jornada intensa, n'han de tenir cura també de nit, sense respectar el seu dret al descans. Elles han de tenir un tracte digne com qualsevol persona que treballa en qualsevol feina. Ja no són "criades" com es deia abans quan hi havia "amos" i "esclaus" (treballadors sense drets).

De "criades" i "servei"

Eren tractades com a "criades", i es deia que "servien", és a dir, no es tractava pas d'una relació convinguda de drets i deures, sinó que depenien de tot i per tot del cap de família on treballaven. Totes les persones que treballen -sigui quina sigui la seva feina- han de poder-ho fer dignament, i és -sobretot- indecent les condicions de moltes d'elles. La Liliana ens parlava de la jornada 24-7, és a dir, 24 hores al dia set dies a la setmana i -de vegades- fins i tot els descompten el menjar i l'ús d'habitació arribant a final de mes amb uns 300 euros per poder viure ella mateixa i la seva família.

La paciència i l'afecte necessaris

En molts casos es dona fins i tot un maltractament afectiu perquè el tipus de feina i la paciència constant ho porta implícit. Hi ha hagut el cas, deia la Liliane, que -en morir la persona gran o malalta- la família no li ha permès ni tan sols acomiadar-se de qui ha tingut a la seva cura la darrera etapa de la seva vida, una etapa segurament molt dura però que -en el fons- humanitza. On queda llavors la humanitat de les mateixes famílies?.

Qui cuida les cuidadores?

Perquè aquesta és una feina eminentment humana, però sovint és la mateixa cuidadora la que queda desprotegida laboralment perquè -en el millor dels casos en que tingués contracte i S. Social- no tenen ni atur ni subsidis per a aturades de llarga duració o majors de 55 anys, i es fan grans i agafen malalties com tothom. Qui cuida les cuidadores?, es preguntava.

Ho hem fet sempre les dones

Potser estem davant una realitat que ve de lluny: les cures les hem fet les dones de forma ancestral i ara, amb les formes de vida d'avui on moltes de nosaltres hem dut a terme -a més- un treball assalariat fora de casa- a aquestes tasques de cura per dependències els hi posem preu i, o bé hem de posar personal retribuït a casa o els hem d'ingressar en un centres o residències.

Cuidar de forma decent

No obstant, aquest no és el problema, sinó en quines condicions posem tant les persones grans o dependents com a les persones que en tenen cura sense foragitar-les del marc familiar ni desprendre—se'n com si fossin una càrrega. Tenir cura de les persones i de la llar és un treball tan digne com qualsevol, tan sols es tracta de vetllar perquè ni les condicions de vida de les persones a tenir cura ni les seves cuidadores siguin simplement indecents.