Museus per recuperar la memòria històrica de les dones

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Igualtat - Igualtat

ARTE

Peça de l'exposició permanent del Museu d'Art de Cerdanyola

Al novembre, la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona va dedicar la seva XXXI Jornada al tema "Museu(s) i gènere(s)", per contribuir a la reflexió i el debat entorn de un dels principals reptes que té la societat del segle XXI: la igualtat de gènere en la memòria històrica i la socialització cultural.

 

El gènere i la sexualitat són elements claus en la cultura, per això no poden estar al marge de les institucions culturals. I així ho van evidenciar les activistes artistes feministes dels anys 60, quan van denunciar l'absència, la invisibilitat de les dones i la seva (infra)representació, a més de la mancança del gènere i la diversitat sexual al món de la cultura i específicament dels museus.

Com a institucions que recullen la memòria històrica de la societat, els museus tenen un rol molt significatiu en la lluita per la igualtat de gènere i per tant el repte de generar una manera diferent de llegir, interpretar, visibilitzar, evidenciar i sentir la realitat, la seva història, l'art, la creació i la socialització humana lliures d'androcentrisme i de mirades heteronormatives i que siguin enfortidores la d'una cultura de l'igualtat.

Per entendre millor que hi ha darrere d'aquest debat i quines iniciatives es porten a Catalunya, La Independent va parlar amb Txema Romero, director del Museu d'Art de Cerdanyola i Joan Francès, director del Museu i Poblat ibèric de Can'Oliver, en el marc de la XXXI Jornada al tema "Museu(s) i gènere(s)", organitzada per la Xarxa de Museus Locals de la Diputació de Barcelona.

Aquesta jornada va compartir diverses experiències nacionals i internacionals realitzades per diversos museus en relació a la diversitat d'identitats de gènere i sexuals, incloent-hi la reivindicació i visibilització de les dones.

 

El museu requereix la perspectiva feminista

Txema Romero, expert en art modernista i art contemporani, viu amb molt compromís la transformació d'entendre l'art com l'expressió humana més significativa per a la pressa de consciència i el canvi de paradigma dins dels museus. "El museu té poder de transformació a la societat i com espai social ha de trobar referents des de tota la diversitat de persones que vivim a la societat. Ens vam adonar, per exemple que el cent per cent de les peces que teníem posades eren obres d'homes i que les dones era les protagonistes passives del museu. Les dones apereixien a tot arreu de la iconografia del museu modernista però no tenia cap obra d'una dona artista. Llavors, vam començar a repensar aquest museu, a preguntar-nos si realment reflecteix aquest moviment creatiu on hi haurien de ser les dones. A partir d'aquest inici, van començar a entendre de la imprescindible incorporació de la perspectiva feminista al museu i van reconèixer que teníem una feina molt gran a fer. Així neix la necessitat de treballar el gènere i garantir la presència de les dones al museu".

 

 

TXEMA

 Txema Romero, director del Museu d'Art de Cerdanyola

 

Per la seva part, Joan Francès explica que "el museu és el resultat de la mateixa experiència personal, és a dir, jo dirigeixo un museu el qual està format en la seva majoria per dones i acabes tenint la convicció que el feminisme no ha de ser una qüestió que es viu de manera semàntica, sinó que ha de ser propositiu a les maneres de veure la realitat des del punt de vista divers i igualitari. Per exemple hi ha una manera específica d'entendre, d'especificar i resoldre conflictes, hi ha una manera d'entendre les relacions i evidentment et fa tenir noves pràctiques i una nova metodologia des de la visió feminista, és la conseqüència lògica de convertir-ho en projectes, activitats, exposicions i en el nostre cas va sortint de manera natural, encara que és un repte.

 

Fets evidents d'un androcentrisme que cal superar

"Vam identificar que de 300 peces exposades no n'hi havia cap realitzada per una dona i cercant informació vam identificar dones artistes vinculades a aquesta colònia d'artistes que ara són el fil conductor del Museu d'Art de Cerdanyola. Actualment, estem treballant amb dues artistes importants: Laura Albéniz, il·lustradora i pintora i Ana María Smith que ara mateix ningú coneix perquè va estar absolutament esborrada de la història. Tenim clar que les exposicions d'art contemporani haurien de tenir cura d'aquesta perspectiva d'una manera normalitzada. I és que avui en dia el 50% de les artistes que exposen són dones. Hem arribat a una igualtat de producció artística d'alguna manera natural en l'art contemporani i en canvi tenim una feina molt gran en el món històric perquè primer hi ha menys dones artistes i segon perquè la historiografia va esborrar-les", reflexiona Txema Romero.

Joan Francès assenyala que "és precís superar la mirada androcèntrica de les memòries que recullen els museus. Ens hem adonat que les dones són culturalment més actives. No fa massa que va sortir una notícia al diari que deia que la majoria del públic de la temporada alta en els museus són dones. En la nostra experiència hem vist que les dones tenen un paper fonamental en l'organització del lleure de la família i òbviament d'elles mateixes, per tant és un públic que hem de cuidar, si no per militància ni que sigui per interès perquè en el fons aquest paper de logista que ha tingut en certa manera la dona hem d'aprofitar-ho, i a la vegada donar resposta als seus interessos. No podem tractar a les dones simplement com unes clientes i no donar resposta a les seves prioritats, a les seves necessitats o prescindir de la seva visió, del seu sistema de valors o de les seves emocions, per tant com que somun museu acollidor evidentment ens hem de preocupar de tota la gent, de les que són més properes, més propicies, les que són el nostre suport i les que ens ajuden a muntar aquesta comunitat a l'entorn.

 

Superar els prejudicis per transformar i acollir a les persones

Romero ens diu que en aquesta transformació dels museus en espais acollidors i democratitzadors des d'una perspectiva de gènere ha trobat moltes persones aliades, però en relació a incorporar la diversitat del col·lectiu LGTBI hi ha hagut dificultats. "Primer, perquè en el camp de l'art la vida, la sexualitat i l'amor estan absolutament units i vinculats, formen part de la mateixa expressió creativa. A les persones no ens importa parlar de Machado i dels poemes dedicats a la seva dona, però sembla que quan parles d'un artista que és homosexual, és un tema privat, que no està vinculat l'art o a una obra. Això neix absolutament d'un prejudici, de considerar això com un fet negatiu. Llavors, ens vam trobar aquesta problemàtica amb algun artista, o fins i tot amb la seva família o bé amb el món que l'envolta perquè no estava gaire predisposat. Això amb el tracte i el treball que s'ha fet s'ha aconseguit normalitzar. Per exemple, el cas d' Ismael Smith, un artista que sempre protagonitza una de les nostres sales del museu i que en el nostre programa d'igualtat i de LGTBI és uns dels pilars fonamentals. És un artista que durant molts anys va patir un triple estigma, per ser d'origen jueu, per ser homosexual i per haver estat diagnosticat amb un trastorn mental. Varen acabar tancant-lo en un psiquiàtric i probablement per la seva homosexualitat perquè tot està vinculat. Per tant, d'aquests tres punts no es podia parlar. Hi havia un punt greu d'autocensura des de nosaltres mateixos, i en el moment que ho evidencies ens hem adonat del gran potencial que tenia. Perquè d'una banda sense aquests tres punts no pots entendre la seva obra si vas al museu, seria una obra d'art buida. És evident que hi ha obres que parlen de les persones LGTBI i d'una manera claríssima, i és que després ens hem adonat del poder màgic que té l'art perquè ens trasllada a una època, a la intimitat de la vivència d'una persona i en el fons parla de l'esser humà, fet que té una contemporaneïtat enorme. L'art és com un mirall i ens sentim reflectits encara que tingui vint, quaranta, cent o dos mil anys, en el qual hem d'utilitzar l'art, aquestes vivències i aquest tros d'ànima de les persones per parlar de la societat actual, per parlar d'aquests neguits i per trobar referents. Es molt emocionant quan ve una persona, sobretot una persona gran que troba un referent al museu, de la seva pròpia identitat quan no fa gaires anys que tot això estava molt reprimit. I sobretot una persona LGTBI que ve al museu i troba un referent de la sexualitat que ha estat reprimida i es reconeix en la manera d'estimar. És emocionant".

"Els museus han de ser acollidors para integrar-se en la comunitat d'un territori. És en aquest nucli de relació on és molt fàcil treballar l'igualtat de gènere. En el camp dels museus la història real la fan els personatges anònims, els que no tenen veu, per tant la nostra tasca és valorar i evidenciar tots aquells sectors, personatges, condiciones no visualment manifestes", afegeix Joan Francès.

 

 

JOAN

Joan Francès, director del Museu i Poblat ibèric de Can Oliver

 

 

Els museus: un espai de socialització

"És un deute que tenim amb la història que ha estat invisibilitzada, el fet de reconèixer que els museus son un espai de socialització. No es una feina que podem o no podem fer, és un deure. Hem de repensar els museus i fer relectures des de la perspectiva contemporània i des de la perspectiva de gènere. El museu ha d'esdevenir un aparador de la diversitat de la nostra cultura, de la nostra societat, dels errors del nostre passat, dels reptes del nostre futur i també es un lloc que l'hem de repensar com un concepte del benestar i per tant totes les aportacions hi han de ser representades", assenyala Txema Romero.

Per a Joan Francès "és important començar des de l'estructura organitzativa dels museus. No es tracta de fer activitats amb perspectiva de gènere només en l'àmbit extern. S'ha de tenir una pràctica que es faci per sistema. Per exemple, a la jornada es parlava de la importància d'evitar fer un tractament estanc de les dones, si no confrontant-lo amb els altres gèneres. En aquest cas hem tingut una dificultat afegida perquè l'arqueologia té les limitacions evidents de la distància en el temps, on elles i les seves aportacions han estat invisibilitzades i es va interpretar que les dones no tenien res a aportar o no existien com productores ni de cultura, història ni d'art. I en l'exposició permanent de Can Olivé hem fet que la mateixa estructura museogràfica evidenciï aquesta confrontació entre els gèneres i faci valdre i en manifesti les aportacions de les dones en les societats antigues".

 

 

joanfrancescYoutube

 

 

Recuperar la memòria històrica de les dones

Romero reflexiona: "Hem de fer trencar l'estigma què en la majoria de museus d'art les seves obres han de ser només d'homes, i que hi ha diverses perspectives. Primer, hem d'analitzar el que està representant, veure què ens parla de les dones i encara que sigui una obra d'art feta per un home o una dona, veure que ens està explicant, que ens està mostrant, això ens ha d'explicar el paper de com les dones avancen en la cultura de la contemporaneïtat. Segon, buscar a les dones reals que hi ha darrere d'aquelles obres, localitzar qui va inspirar l'obra, qui es la pagesa que va aparèixer al quadre, posar-li. Tercer, evidenciar aquest paper actiu de la dona artista i repensar la figura de la model, què és la model. En la contemporaneïtat la model no és un objecte passiu, sinó que forma part de l'època. I finalment, el deute que tenim amb les dones artistes, que hem de posar els recursos a la nostra disposició per buscar i tenir dones artistes a les nostres exposicions", emfatitza Txema Romero. A més, agrega, "nosaltres hem demanat obres al dipòsit de la Diputació i si no tenim obres originals, doncs, posarem publicacions de revistes il·lustrades per Ana María Smitih, pero aquests casos que no deixen de ser minoritaris, els hem de destacar encara més. Aquest deute de recuperació, visibilització i reconeixement és imprescindible per superar tot el que la història ha fet per esborrar a les dones. La nostra, és una feina de fer de més per fer-les renéixer.

 

 

Txema Romero, director del Museu d'Art de Cerdanyola

 

 

Joan Francès diu que "generar major visibilitat de les aportacions de les dones al procés històric depèn de com els museus puguin també fer contribucions coherents en el seu treball. S'ha de posar l'èmfasi en la dificultat afegida que té la cultura. Per exemple, com fem visibilitat de la cultura ibèrica la qual està molt regulada en el temps, de la que tenim un coneixement molt parcial, a través de les dades arqueològiques i fons indirectes i textos bàsicament romans, respecte a períodes pròpiament històrics on tenim fons documentals, on podem veure el paper de les dones en l'època medieval, es diferent. A mesura que ens adonem en el temps tenim dificultats però també ens permet parlar d'aquelles societats on l'assignació de rols no només ha estat el mateix ni tan sols en l'antiguitat. No és el mateix una dona en una època etrusca que una en l'època romana, són molt diferents. Entre una època i un altre en la societat, amb unes condicionants diferents, el que sí que és cert és que la diferència entre els greuges de gènere si que s'han produït històricament. I això els museus ho han de tenir molt en compte".

 

Unes jornades amb futur per promoure l'igualtat de gènere

Per a Romero, "les jornades han permès evidenciar diversitat d'iniciatives que demostren que estem fent més coses de les que pensem. Ara li posem nom a allò què fem i coordinem per visibilitzar aquests canvis. És un pas molt gran, a vegades pensem que aquest tipus de projectes requereixen grans esforços però ens adonem que al dia al dia és simplement canviar la perspectiva. Jo crec que moltes vegades es pensa que ja el museu està fet i no pot canviar, i veure canviar un quadre a la paret no costa tant, o acartellar, incloure esdeveniments claus com el dia internacional de les dones, dia de la diversitat LGTBI. Tots aquests dies i els seus continguts de reflexió els hem d'incloure al nostre museu. Estic emocionat per l'interès que ha despertat la jornada per part d'altres museus".

Francès assenyala que "el museu es un espai de reflexió. Quan et poses davant d'un determinat fet, enganxar-ho amb dos mil anys després, evidencies que en el segle XX està passant exactament el mateix amb l'historia i en certa manera pots posar de manifest el que s'està produint. Per això, aquestes jornades son claus per compartir coneixements i pràctiques. Per exemple nosaltres, quan intentem donar servei per promoure que les dones siguin formadores d'opinió a través dels museus, el que fem es facilitar un servei integral perquè tingui totes les facilitats per poder gaudir de les activitats del museu. Per això posem a disposició una guarderia, fet que també permet que vingui gent gran, perquè te a veure amb aquesta idea de comunitat que tinguis una estona d'oci creatiu i que puguis a la vegada tenir un servei de cura, apropar la cultura dels museus a les dones. I que no sigui un espai d'elit, sinó un espai de democratització cultural. No parlem de grans personatges sinó de la vida de la gent. I amb aquesta jornada ho podem compartir".

 

La Diputació de Barcelona, un suport imprescindible

Per ambdós directors, la Diputació de Barcelona, a través de l'Oficina de Patrimoni Cultural dona un suport imprescindible pels museus locals perquè la majoria depenem dels ajuntaments i els recursos són molt limitats. "Per una banda hi ha un suport econòmic amb projectes, subvencions, on aquests tipus de perspectiva més social es molt valorada i on l'administració està apostant clarament per fer real un canvi de perspectiva de sensibilitat cap a a la perspectiva de gènere, per tant, que sigui un museu social", diu Txema Romero. I per altra banda "hi ha una gran ajuda en la tasca de coordinació entre museus, de fer una mica d'intermediari, de permetre aquests aparadors, aquests espais de debat entre nosaltres, del fet que podem treballar de manera conjunta per fer una exposició, de fer que aquestes experiències es puguin realitzar amb un suport més professional", agrega Joan Francès.