I Jo També!

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Opinió - Opinió: Violències

    Me-Too-Signs

 

OPINIÓ

Rius de tinta s'han escrit des d'aquell dijous 5 d'octubre del 2017, quan el New York Times, anunciava en un titular que "Harvey Weinstein havia comprat durant dècades el silenci de dones que l'acusaven d'assetjament sexual".

El diumenge següent, Weinstein va ser destituït de la seva empresa The Weinstein Company, la productora més important del cinema nord-americà i expulsat de l'Acadèmia de la cinema americana per assetjament sexual. Els fets també van esquitxar a Morgan Freeman i Kevin Spacey, acusats del mateix.

Les investigacions varen demostrar que Weinstein, al llarg de 30 anys, pressionava a dones, des de la seva secretària fins actrius, a accedir a favors sexuals a canvi de promeses d' impulsar les seves carreres professionals.

Les víctimes, actrius reconegudes del cinema, entre d'altres, Mira Sorvino, Uma Thurman, Gwyneth Paltrow i Angelina Jolie, van a explicar el que a Hollywood era un secret a veus.

Però els esdeveniments van tenir un efecte dòmino quan l'actriu Alyssa Milano, va publicar un tuit en el què demanava a totes les dones que haguessin patit algun tipus d'assetjament sexual a que responguessin dient "Me too" (Jo També). Així el moviment va atiar el foc i el símbol del hashtag es va convertir en el lema que denuncia casos de violència sexual a tot el món.

Queden pocs espais on "Me Too" no tingui coneixement de la fustigació i assetjament sexual a dones. Va entrar en l'univers com una ona expansiva creant un canvi cultural d'actitud que rebutja aquestes conductes, no només a Hollywood, sinó en política, per exemple el cas del jutge Brett Kavanaugh aspirant a la Cort Suprema nord-americana acusat d'assetjament sexual, candidat de Donald Trump a qui finalment van nomenar, per falta de proves.

En la seva defensa Weinstein va al·legar que la seva conducta en els seixanta quan va començar la seva carrera era normal en la cultura laboral. El pitjor del tema és que aquesta manera de fer, tot i els temps i de les campanyes per la seva eradicació, segueix latent, acceptat i considerat normal en la nostra societat.

La qüestió segueix marcant tendència en espais públics i privats, són el pa de cada dia. Les dones són reticents a denunciar, tenen por a represàlies, a assenyalaments, al fet que es minimitzi la seva queixa i al fet que no les creguin.

Per això els assetjadors refugiats davant el silenci de testimonis i víctimes, continuen campant orgullosos en institucions públiques i en àmbits privats emparats en la impunitat. Alguns sota la premissa que a les dones els agrada que les assetgin.

Així que, dones perdin la por, denunciïn!