Història de la violació

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Opinió - Opinió: Violències

María Galindo

OPINIÓ

La violació no és un acte sexual, no té res a veure amb sexe o plaer, sinó amb l'exercici de violència, amb l'exercici de poder, de domesticació i d'intimidació que es comet contra les dones.

Escric en el context de la sentència contra "La manada" que nega la violació, que subestima i desqualifica la paraula de la víctima, i que té avui un caràcter global en el qual en el subtext es convida els homes a violar les dones com a dret masculí.

No és un debat jurídic, és un debat polític sobre l'ús de la violació com a mecanisme de atemoriment col·lectiu, perquè això és el que la sentència implica. S'hauria obrir un judici contra els jutges per instigar a la violència contra les dones a escala mundial.

L'opinió d'un jutge per l'absolució dels violadors i la sentència de la major part del jurat que els condemna a una pena lleu que els tindrà al carrer en poc temps, no té repercussions únicament locals, sinó que respon a aquesta lògica patriarcal global de gran escala.

Una lògica patriarcal que ens afecta a totes i que representa un sabotatge contra les noves formes de viure i sentir els nostres cossos que venim cultivant les dones a escala mundial. Les dones ens hem despullat per força pròpia de la tutela patriarcal i aquesta sentència ens tira enrere, reimposant-nos la tutela masculína com a condició per a la nostra seguretat. En altres paraules, si no ets amb un home estàs sola; si ets dona ets un cos disponible.

És important en aquest context rememorar les àrdues i interminables discussions en què vam estar les dones per convertir la violació d'un delicte contra els bons costums a un delicte contra les persones. Personalment, vaig escoltar juristes històrics de la societat boliviana, com Huáscar Cajías o Benjamín Miguel, argumentar que era impossible determinar el no consentiment de la víctima i que per tant la violació no podia mai ser convertida en un delicte contra la persona.

Vam aconseguir canviar la llei, però no va servir per res perquè la llei és sempre l'instrument del més fort.

Per això encara que el delicte de violació és avui un delicte contra la persona, qualsevól judici per violació es converteix en un judici contra la víctima, en què és ella la que ha de provar la seva innocència. On el seu ofici, per exemple si és treballadora sexual, o la seva relació amb la víctima si és la seva dona, núvia, amiga o coneguda la converteix en responsable de la violació.

Al jutge li va semblar l'escena de violació una "gresca". En la percepció del jutge hi ha una identificació amb el victimador, hi ha una misogínia i un menyspreu per la situació de la víctima. No es tracta d'una qüestió tècnica, tampoc d'una qüestió psicològica, es tracta d'una qüestió política.

En les guerres les violacions han estat part de l'estratègia de guerra contra l'enemic. L'esclavitud ha estat també un règim de propietat de l'amo sobre els cossos de les esclaves. Al pongueaje (un tipus d'esclavisme de l'indígena en favor de colons o criolls) i el colonialisme també els cossos de les dones han estat part de la propietat del conqueridor, del terratinent i del patró.

La violació ha estat un mecanisme de dominació i humiliació i segueix sent-ho.

No som els esclaus del segle XIX, no som les índies violades del segle XVII, allò que avui en la violació hi ha en joc és tot l'espai de llibertat que hem obert. Hi ha en joc el dret a participar de la festa, hi ha en joc el dret a la nit, hi ha en joc el dret a l'espai públic, hi ha en joc el dret a vestir com em doni la gana, a comportar-me com em dóna la gana.

Hi ha en joc el valor de la nostra paraula quan diem que no i la credibilitat de la nostra paraula quan diem que hem estat violades.

No n'hi ha prou dir-li a la companya que "et crec".

No n'hi ha prou identificar-nos amb ella.

Crec que el més important és entendre que no és una sentència més enmig de moltes; està passant el mateix a casa nostra, Bolívia, tots els dies, sense repercussió mediàtica perquè als mitjans no els interessa.

Hem d'aturar-nos a pensar col·lectivament com defensarem la nostra llibertat, hem d'aturar-nos a pensar col·lectivament com enunciarem la nostra llibertat i quina és la proclama de llibertat que llançarem col·lectivament davant d'aquesta crida mundial a violar-nos per fer-nos callar.

 

(*)Columna "Desde la acera de enfrente" de Maria Galindo, membre de Mujeres Creando.