Tothom hauria de ser feminista (1)*

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Apoderament i Lideratge - Moviments Socials

 

LlibreTothom

 

We should all be Feminists’, (Tothom hauria de ser feminista) és el títol d’un petit assaig de la premiada novel·lista nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie que s’està publicitant arreu i en els cossos d’artistes com Rihanna i Natalie Portman, entre d’altres celebritats, després que la firma Dior dissenyés caríssimes samarretes amb aquest eslògan. Però s’ignoren les idees feministes del llibre. Vegem el que impliquen per a la seva autora i per altres africanes.

 

Chimamanda Ngozi Adichie, és professora, poeta i dramaturga i 3 de les seves novel·les  han estat premiades. The New Yorker, l’ha considerat un dels 20 escriptors i escriptores  més importants menors de 40 anys i Time Magazine opina que és una de les 100 persones més influents del món. Nascuda a Nigèria va anar becada amb 19 anys als Estats Units (Filadèlfia i Connecticut) on es va graduar en Ciències Polítiques el 2001. Aquell mateix any va cursar a Baltimore un màster d’Escriptura Creativa i, actualment, imparteix aquest tipus de tallers als Estats Units i Nigèria.

 

Desaprendre els rols de gènere i els clixés sexistes

La seva visibilitat 'feminista' va emergir amb la publicació el 2014 de l'assaig ‘Tothom hauria de ser feminista’, que es va editar després de la seva xerrada-presentació el 2013, a TedxTalk. Allà, durant gairebé dues hores, explicava que somiava amb un món millor i més just i l'única manera de fer-ho és “educant a les nostres filles, però també als fills d'una manera diferent”. Ara acaba de surtir 'Estimada Ijeawele'  una reduïda publicació, que és una carta-manifest adreçada a una amiga de la infància, amb molts suggeriments per a una bona educació feminista, on desenmascara els rols de gènere amb les subsegüents 'obligacions socials’ per a les nenes i els ‘clixés sexistes’ pel que fa a l'aparença física.

 

 

querida Ijeawele

 

És el que ja detallava a ‘We should all be Feminists’, on relatava els seus intents per “desaprendre les lliçons de gènere”. Fa anys, “al buscar aquesta paraula al diccionari, deia feminista: persona que creu en la igualtat social, política i econòmica dels sexes”, ara “la meva definició de feminista és un home o una dona que diu: sí, actualment hi ha un problema amb el gènere tal com l'entenem i l’hem de resoldre; ho hem de fer millor. Tots nosaltres, homes i dones”. Els canvis en la política i en les lleis són importants considera aquesta premiada escriptora, però ho són molt més “la nostra actitud i la nostra mentalitat”.

 

Els estereotips limiten el pensament

“'Els estereotips limiten el nostre pensament” assegura en el primer assaig i un d’ells és que les dones a Nigèria són infeliçes si no troben marit; també es creu que ser dona i acadèmica no forma part de la nostra cultura africana i, per descomptat, es creu que les feministes odien als homes. Conclusió: “la paraula feminista està carregada de connotacions negatives, per això jo sóc feminista, feliç, africana i no odio als homes”, afirma.

I quan li suggereixen que canviï el terme feminista per l'expressió ‘drets humans’ afirma que seria negar el problema específic i concret del sexe: “el problema no és ser humana sinó, concretament, dona” i en la vida, confirma, “em passen coses concretes perquè sóc una dona”. Assenyala per exemple, que “la cultura igbo, a la qual pertany, privilegia els homes i només els membres masculins de la família assisteixen a les reunions i prenen les decisions. Jo no tinc ni veu ni vot. Perquè sóc una dona”. També critica que es prejutgi que “les dones hem nascut amb el gen per cuinar i els 'xefs' mundials són homes”.

Ella recorda que a la seva escola primària (al sud-est de Nigèria) el ‘delegat’ havia de ser un nen. Això ha de canviar, opina, perquè “si només veiem nens en els càrrecs i homes presidint empreses, sembla natural i, si es multiplica, es converteix en normal”. D’altra banda, opina que si els homes se senten amenaçats per la idea del feminisme, “és el resultat de la inseguretat provocada per la manera com sel’s educa”; i això passa “quan la seva autoestima es veu disminuïda si no manen 'naturalment' com a homes”.

Un altre cas ‘desagradable’ que ella va viure a Lagos: "després de baixar de l'automòbil, vaig pagar de la meva bossa al guardacotxes; el tipus li va dir al meu acompanyant, ‘gràcies senyor’. El meu amic em va preguntar per què em dóna les gràcies a mí? Llavors vaig veure que (ell) ja començava a entendre” la situació. En molts clubs i bars no deixen entrar a les dones soles. Tots són exemples que, segons la seva opinió, cal desterrar.

 

 

boom-las-camisetas-reivindicativas-1488548010896

Rihanna amb l' slogan feminista en una samarreta de Dior_Foto Instagram

 

Els homes són més importants i les dones ignorades

I encara n’hi ha més: en qualsevol hotel de Nigèria, quan una dona entra, tots pensen que és una treballadora sexual, perquè “és impensable que una dona pugui pagar la seva habitació; si vas acompanyada a un restaurant donen la benvinguda als homes i a les dones ens ignoren”. Els cambrers també són producte de la societat, afirma, “perquè els han ensenyat que els homes són més importants” que nosaltres. “I cada vegada que m’ignoren i em fan invisible, m’enfado”, assenyala. I “vaig escriure un article de com se sent una dona a Lagos (l’antiga capital de Nigèria) i un amic em va dir que “era rabiós; És clar que estic rabiosa!; la situació de gènere és injusta”, protesta. Però resulta que “l’amic criticava, no tant l’article, sinó el meu caràcter, indesitjable per a una dona” perquè resulta ‘amenaçador’.

“El 52% de la població som dones, anota, però la majoria dels càrrecs -de poder i de prestigi- són homes. Com bé explicava la ministra kenyana Wangari Maathai: com més amunt, menys dones trobem”, recorda.

Fa mil anys, manté Chimamanda N. Adichie, tenia sentit que l’home governés el món, però ara vivim en un món radicalment diferent. “La persona més qualificada per ser líder ja no és la que més força física té: ha de ser la més intel·ligent, la més creativa i innovadora i la que tingui més coneixements; i en aquests atributs no hi ha hormones. Nosaltres hem evolucionat, però les idees que hi ha sobre el gènere no: et prescriu com hauríem de ser en lloc de reconèixer com som”, lamenta.

 

Dobles barems per a les mateixes paraules

Però això també passa als Estats Units, expressa en el llibre. Explica que una amiga nord-americana va accedir a un lloc directiu on abans hi havia un home dur i ambiciós; “Un empleat la va titllar d’agressiva i que era difícil treballar amb ella; i estava fent el mateix que se li elogiava al seu predecesor!”. Una altra amiga que “treballa en publicitat es va sentir menyspreada pel seu cap perquè va fer els mateixos comentaris que un altre col·lega i a ell se l' havia afalagat”.

Cap de les dues va voler queixar-se, manté la novel·lista per no semblar agressives perquè “s'esforcen per caure bé i agradar”. A ella mateixa li va passar la primera vegada que va fer classes: “jo estava preocupada per la roba que havia de portar, volia que la prenguessin seriosament i sabia que “en ser una dona hauria de ‘demostrar’ automàticament la meva validesa”.

 

 

kitoDiaries

Chimamanda Ngozi Adichie. Foto KitoDiaries 

 

 

Educar per no satisfer ‘egos fràgils’ dels mascles

Segons Chimamanda N. Adichie “s’ensenya a les nenes a preocupar-se del que pensin els nois i a l’inrevés no es fa”, per tant “cal criar a les nostres filles d’una altra manera; també als fills: no s’ha de relacionar la masculinitat amb els diners i els mitjans materials”. Cal suprimir el sentit que “ells han de ser durs, perquè els deixem amb egos molt fràgils. I això provoca molt de mal a les dones perquè les eduquem per satisfer aquests egos fràgils dels mascles”. A més, a elles “sel’s hi diu que poden tenir ambició, però ‘no molta’ perquè amenaçaran als homes”. I si eliminem la paraula castració?, pregunta l’escriptora.

Beyoncé ha utilitzat precisament les seves paraules en aquest sentit en algunes de les cançons i en paràgrafs com aquests: “Ensenyem a les nenes a disminuir-se, a subestimar-se; pots ser ambiciosa però no gaire; has de esforçar-te per tenir èxit però sense ser massa aparent, en cas contrari, seràs una amenaça per als homes... Com que sóc una noia, s’espera que aspiri a casar-me. S’espera que prengui decisions, sempre tenint en compte que el matrimoni és el més important... Per què els hi ensenyem a les nenes i no als nois? ... Els ensenyem a les nostres filles que la seva sexualitat no és comparable a la d’ells”...

 

Elles sempre són intrínsecament culpables

I així ho assenyala Chimamanda N. Adichie: “controlem a les noies, elogiem que siguin verges, però no fem el mateix amb els nois, tot i que la pèrdua de la virginitat implica a dues persones de sexe oposat”.

També explica el cas d’una violació en grup en una Universitat de Nigèria. “El primer que es pregunta és què fa una noia en una habitació amb 4 homes. Això vol dir que han educat a aquests nigerians perquè vegin a les dones com ‘intrínsecament culpables’. I a elles les han educat per esperar tan poc dels homes que la idea de ‘homes com a éssers salvatges’, sense cap autocontrol resulta aceptable”. Les fem sentir com si “per haver nascut dones, ja són culpables d'alguna cosa: no poden dir que senten desig; callen i no poden dir qué pensen”.

Segons l'opinió de l’escriptora senegalesa Ken Bugul  va ser la colonització la que va inculcar que “la dona ha d’estar amb el seu marit i esperar al marit a casa; així són l’islam, el cristianisme i la colonització occidental” a l'Àfrica, afirma. Però des dels anys 80 i “a conseqüència de les polítiques dels Ajustaments Estructurals del Banc Mundial (BM), el Fons Monetari Internacional (FMI), i que tot quedés destruït, la dona va créixer”. Per Kugul, que ha viscut a Espanya i França, “això va transformar per complert l’Àfrica i va canviar fonamentalment les relacions entre homes i dones... Les dones s’han emancipat molt ràpid” al continent.

 


Kidjo-spoletousa.org

Angélique Kidjo. Foto Spoletousa.org

 

 

Les dones, columna vertebral de l'Àfrica

La cantant i compositora beninesa Angélique Kidjo  i ambaixadora de bona voluntat d’UNICEF (Fons de Nacions Unides per a l’Infancia) després dels seus viatges a Darfour (Sudan), Txad i Kenya, reafirma que “el meu combat personal és l'educació de les nenes” i amb aquest propòsit ha organitzat la Fundació Batonga  per donar suport a l'ensenyament Secundari de les noies perquè, com a feminista convençuda, considera que és “la inversió més rendible” per als països africans ja que “una dona educada sap com invertir al seu país: escolaritza a nens i nenes, i està provat i demostrat per les institucions internacionals que el Producte Interior Brut (PIB) dels països augmenta, quan les dones estan educades”, a més de beneficiar les pròpies famílies i comunitats.

De moment, “les dones són la columna vertebral de l'Àfrica”, li manifestava Angélique Kidjo al periodista Nicolás Michel en una entrevista perquè “la pobresa és sexista”.

Nou artistes africans han versionat la seva cançó 'Strong Girl' (Noia forta) per expresar-li “la seva solidaritat i suport i perquè totes les nenes puguin realitzar els seus somnis: anar a l'escola, tenir accés a assistència sanitària, disposar de suficient alimentació i tenir l'oportunitat de viure amb dignitat”.

 

* Aquest article te una segona part: Feminismes autòctons, frescos i irònics (i 2), que es publicarà en un propera edició.