Bárbara Ramajo i les violències fantasma*

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Identitats de gènere - Entorn quotidià


barbara ramajo
Parlem amb Bárbara Ramajo, activista feminista i lesbiana. Va ser membre de l'Eix Violeta i Queroseno i actualment és una de les ànimes mater de Bollos en Teoria. En aquesta conversa presenta una nova òptica sobre gènere i sexualitat i el que ella anomena violències fantasma.

 

barbara ramajo 1

 

 

El passat novembre et van fer una menció especial al XVII premi d'assaig Carmen Burgos. Què et va empènyer a fer un treball sobre gènere i sexualitat?

El títol d'aquest treball és "Gènere i Sexualitat, aproximacions multidimensionals i violències fantasmes". És un desenvolupament del treball de fi de màster de Dones, Gènere i Ciutadania del 2014, on tracto de parar atenció a com es relacionen aquests tres elements, i la novetat rau en mirar de forma multidimensional, és a dir, tractar de situar de què parlem quan ens referim tant a gènere com a sexualitat per tal de no estar parlant en registres diferents, vull dir que si parlem del gènere com categoria analítica, o bé com categoria de poder, o identitària, o performativa, o discursiva, o en qualsevol altra dimensió. Si ens aproximem amb aquesta mirada específica i la posem en relació amb la mateixa dimensió que la sexualitat, podrem trobar amb molta més facilitat com operen aquestes violències fantasmes i, a més, nomenar-les.

 

Al treball parles de les violències fantasmes heterocispatriarcals; de fet ja vas desenvolupar-ho en una ponència de les jornades Radicalment Feministes en què parlaves del cos lesbià del feminisme.

Doncs, si! En realitat parlo de violències que des dels feminismes ja portem anys detectant i denunciant, però el que faig de diferent és sistematitzar-les amb aquesta mirada que, a posteriori, he descobert que acadèmicament s'emmarca dins les teories de l'espectralitat, i les anomeno com violències fantasmes. Són aquelles que actuen sense ser percebudes; poden ser visibles o invisibles, però sempre estan operant com forces que tracten de posar fora del focus d'atenció tot allò que suposi un desafiament important a l'ordre heterocispatriarcal, creant veritables hàbitats de confort on acaben residint nuclis sempre inqüestionables d'anàlisi i funcionament dels ordres heterocispatriarcal.

 

De fet és el que planteges a la ponència El cos lesbià del feminisme i les violències fantasmes

Sí, parlo, entre d'altres coses, de com aquest sistema capitalista heterocispatriarcal, racista i capacitista en que vivim actua segons interessos, que són fonamentalment racistes, sigui amagant o bé abanderant el cos lesbià dels feminismes. A més, això ho fa de la forma més productiva amb que treballen les violències fantasmes, que és a través de les seves resistències, és a dir, a través de posicions crítiques al mateix heterocispatriarcat que acaben fent del cos lesbià una frontera de defensa cultural, d'ostentació i de lluita homonacionalista. Dit d'una altra manera, les violències fantasmes identitàries s'exerceixen cada vegada que des dels mateixos feminismes invisibilitzem el cos lesbià dels feminismes, i també cada vegada que fem bandera del fet que el circumscriu com una característica cultural "pròpia".

 

No sempre és fàcil detectar aquesta violència fantasma.

No. Per exemple, al treball que hem citat al principi parlo de com les violències fantasmes narratives ens fan creure que la participació de les dones a la història, la literatura, les arts o les ciències, retrospectivament, s'ha produït en un ordre creixent: la primera filòsofa, matemàtica, poeta, política, etc., i desprès, amb el pas del temps i les lluites feministes, ens hem anat incorporant la resta de dones. Però, i si mirem cap enrere en una clau que no sigui èpica, sinó que, tal i com vaig escoltar una vegada a  Marta Selva, amb una mirada ètica, és a dir, una mirada sobre la quotidianitat que contempli el fet que les dones sempre hem participat de la Història, caldria preguntar-nos, doncs, com ens invisibilitza aquesta mirada épica, i posar-nos a canviar les narracions que fan la Història, llavors si fem això, ens podríem adonar que potser aquelles primeres dones en realitat van ser les últimes: la última filòsofa, matemàtica, poeta, astrònoma... en relació a la nostra era.

 

Parles de multidimensionar el gènere a partir del binarisme marcat per la biologia. Hem de deconstruir culturalment?

Hem de deconstruir sempre i sempre culturalment, doncs el binarisme i la biologia son tan culturals com la forma d'aproximar-nos al gènere. El que plantejo amb la multidimensionalitat és una separació dels fils que teixeixen el gènere per posar sota la lupa el mateix fil que si parlem de sexualitat. Així, fil a fil, podem anar teixint les nostres pròpies cultures de resistències feministes de forma molt més productiva, ja que és entre aquests filaments on s'amaguen les estructures que cimenten els llocs intocables de l'heterocispatriarcat, i en desembolicar-los, tenim l'oportunitat de veure, momentàniament, quin és el trenat que gasta. I dic momentàniament perquè les violències fantasmes, amb la seva capacitat biòtica d'adaptació al medi, s'encarreguen molt bé d'encriptar, de nou, aquestes estructures que cal protegir amb nous nusos que derivin les atencions a llocs de menys risc.

 

 

barbara ramajo 2

 

*Publicada a la revista Colors del Territori