Preocupada i reafirmada

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Opinió - Opinió: Igualtat

tere moll

 

OPINIÓ

En les últimes setmanes estic una mica preocupada pel caire que està prenent el que per a mi és la utilització interessada que s'està fent del feminisme per part de determinats sectors socials.


Que el patriarcat es camufla per sobreviure a qualsevol preu és una cosa que ja he dit en moltes ocasions. I hui em reitere en això.

I precisament la meva preocupació actual ve d'esta afirmació ja que crec que, en el seu afany de camuflatge per a la seva pròpia supervivència, en aquesta ocasió el patriarcat s'ha disfressat per infiltrar-se i així intentar apoderar-se fins i tot del terme "feminisme".

Quan s'és feminista, almenys jo crec que, necessàriament s'ha de ser incloent i s'ha de buscar la igualtat entre dones i homes en tots els àmbits socials. S'ha de denunciar la utilització i instrumentalització que es fa del cos de dones i nenes per part del patriarcat. S'ha de lluitar ferotgement contra els assassinats de dones i criatures per part d'assassins masclistes. S'evidencien tot tipus de desigualtats en tots els àmbits per intentar que es vagin corregint. Es reivindica una nova cultura no patriarcal que no sotmeta a dones i homes a un paper heteronormatiu fins i tot abans de néixer i que marca les nostres vides. S'intenten canviar els espais simbòlics per crear-ne altres més inclusius i més igualitaris. Es posa l'accent en els orígens d'aquestes desigualtats per intentar corregir-les. S'investiga el paper de les dones que sempre han estat ocultades en la història. I una llarga llista de temes que necessàriament han de ser corregits per aconseguir aquesta anhelada igualtat real entre dones i homes.

Però en el seu afany per mantenir-se viu, el patriarcat, a través d'algunes persones (homes, però també dones) està utilitzant un llenguatge ple d'expressions de part del discurs feminista recargolades fins al límit per justificar la seva nova disfressa.

El seu objectiu s'assoleix cada vegada que aconsegueix dividir-nos a les dones i, sobretot, a les feministes. Quan ens barallem tant en públic com en privat. Quan qüestionem el feminisme de "les altres" i fins i tot d'alguns "altres", intentant imposar el nostre. Quan, fins i tot, portem les nostres disputes a les xarxes socials i denunciem fins al seu tancament el perfil o les pàgines de companyes o de grups de companyes perquè pensen de manera diferent a la nostra. Quan la SORORITAT, aquesta bella expressió, es queda buida per interessos no sempre confessables.

En estos moments violents i tan complicats, tenim oberts debats variats i a quin d'ells més delicat. Per aquesta mateixa raó és més necessari que mai el pacte entre nosaltres per reflexionar conjuntament, des del respecte a les diversitats però sense qüestionaments a priori sobre els qui tenen o no la raó, amb tolerància i amb respecte. I, per descomptat, sense atacs personals ni denúncies explícites o implícites a les companyes o companys que pensen i viuen el seu feminisme d'una altra manera.

El nostre enemic és el patriarcat. És este sistema opressor i gran aliat del capitalisme a qui hem de combatre amb totes les nostres forces, ja que és qui ens sotmet i ens vexa. Les nostres energies s'han d'encaminar a desmuntar les estructures de tots dos per canviar-les i omplir-les d'humanisme feminista.
Estem perdent un temps preciós intentant demostrar qui està en posicions més feministes i aquest temps el necessitem per omplir-lo de discursos antipatriarcals.

Estes lluites intestines debiliten el moviment feminista en els seus postulats. I entre ells el de les tres ics: Equivalència, equipotència i equifonia. O, el que és el mateix, hauríem de donar el mateix valor, el mateix poder i el mateix pes a les veus de TOTES les dones per igual. Fent el contrari li fem el joc als nostres enemics comuns: Patriarcat i capitalisme.

I, almenys per a mi, el feminisme és el més antagònic a l'homogeneïtat de pensament. Per tant no pretenc ni alliçonar ni dir que hem de pensar de la mateixa manera. Però crec que l'objectiu hauria de ser el mateix, tot i que cadascú recorrega el seu camí com a millor crega que l'ha de fer. Però amb lleialtat cap a la resta de camins de les companyes que busquem el mateix objectiu: Desemmascarar i desmuntar al patriarcat.

M'entristeix molt el qüestionament perpetu, el caïnisme, les expressions que tant en públic com en privat es fa dels que pensen de manera diferent a la nostra.

Em dol en l'ànima el sectarisme que trobe en determinats espais que s'acaben convertint en excloents.Egos i orgulls que expulsen opinions diferents. Competències desmesurades per demostrar no se sap molt bé què. Veritats absolutes que no admeten cap matís. I altres actituds que estic observant (i fins i tot patint) en els últims temps i que em porten a pensar que, potser ja estiga dins aquest monstre anomenat patriarcat i que la tan anhelada sororitat no siga més que una quimera a la qual seguir aspirant.

Estic preocupada però no vençuda. Estic preocupada però alhora m'ocupe en dir el que sent, pense i veig al meu voltant i dins de l'àmbit feminista. I el que em preocupa no és que hi haja diferents i totes elles lícites maneres de viure i sentir el feminisme. El que em preocupa són les actituds excloents.

Vull suposar que aquesta reflexió que avui em faig se l'haurà fet més gent. Però per a mi, escriure és, en moltes ocasions, expulsar els meus propis dimonis. I avui ho necessitava. Necessitava expulsar-los posant noms i així fer-me un exorcisme per tornar a carregar-me de la necessària il·lusió i energia positiva per continuar la meva militància feminista i de denúncia al patriarcat en totes les seves formes.

Escriure em serveix com a teràpia, ho he dit sempre. Però a més i en moments com avui em serveix com a element que referma el meu compromís feminista radical o, el que és el mateix, el meu compromís feminista d'arrel.