La situació de les dones a 5 anys de les revoltes àrabs

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Comunicació - TICS - Publicitat - Mitjans

MED RandaAchmawi1-LidiaVilalta

Randa Achmavi, primera per la dreta

La situació de les dones avui, en moltes parts del món àrab és encara pitjor que abans dels aixecaments de 2011. En països com Síria, l'Iraq o el Iemen, la vida de les dones s'ha deteriorat...

Ara més que mai, veiem nenes que es veuen obligades als matrimonis precoços, ofertes com un sacrifici als homes, per plaer o, fins i tot, venudes com a esclaves o botí de guerra als “mercats”. 

Mirar cap enrere i tractar de fer avui, cinc anys més tard, una anàlisi fiable de la situació de les dones en els països àrabs arran de les revoltes àrabs és sens dubte una tasca extremadament difícil. Aparentment, no hi ha drecera per arribar a una entesa precísa dels canvis socials produïts per l'anomenada Primavera Àrab. Els canvis que han tingut lloc a la vida de les dones és una de les principals.

És cert que, a primera vista, quan es fa una ullada general de la situació de les dones en molts països àrabs, en particular els que es consumeixen per la guerra, l'extremisme o la crisi dels refugiats, la impressió és molt ombrívola i es podria pensar que la situació de les dones d'avui, en moltes parts del món àrab és encara pitjor (en alguns casos, molt pitjor) que abans dels aixecaments de 2011.

 

Matrimonis precoços o esclaves als “mercats”

En països com Síria, l'Iraq o el Iemen, la vida de les dones s'ha deteriorat, si ho comparem amb el que era abans dels aixecaments. Ara més que mai, veiem noies que es veuen obligades a matrimonis precoços, ofertes com un sacrifici als homes, per plaer o fins i tot venudes com a esclaves o botí de guerra als “mercats”.

Però més enllà de les conseqüències i els temors d'arribar a la guerra i al conflicte, molts governs àrabs també van tractar d'usar a les dones com un instrument per aconseguir objectius polítics. D'aquesta manera, els governs militars o els que tenen l'orientació teocràtica que se sap que han assolit el poder en els últims 5 anys, han intentat, cada un a la seva manera, presentar-se davant el món exterior com amistós o integrador de la dona. En els últims anys, les dones han estat designades pels governs islamistes a diferents posicions clau o encoratjades a postular-se per seients al Parlament. El mateix ha passat amb el govern militar que va succeir als islamistes a Egipte i que, amb una agenda secular, pensava contrarestar la ideologia islamista.

 

Mirades arcaiques i control de la societat 

Però mentre que els dos models dels governs esmentats, van intentar presentar-se com integradors de la dona o oberts a la seva participació, se sap que el seu enfocament ha resultat ser superficial o cosmètic. Amb 27 anys d'edat Yasmin Galal, una investigadora egípcia en estudis de Gènere, ho diu clar: “aquestes mesures cosmètiques van ser només un intent per perpetrar mirades arcaiques o bé ser utilitzades com una forma de control de la societat”. Ella recorda que durant el govern dels Germans Musulmans hi havia una representació de les dones al Parlament amb les posicions del govern, però quan se les hi pregunta, aquestes mateixes dones van resultar tenir mentalitats molt arcaiques i els seus punts de vista van ser, sovint, en el sentit contrari de les necessitats o interessos d'altres dones.

El mateix succeeix avui sota l’actual el règim militar egipci. “Tenim ministres i al Parlament, sens dubte són molt diferents als representants dels Ikhwan en la seva aparença externa. No obstant això, aquestes dones també treballen per perpetuar l'estatus de la situació actual ja que, molt sovint tenen punts de vista molt patriarcals i no s'atreveixen a qüestionar temes que no entren en l'àmbit del que és acceptat per la societat i la tradició”, diu Yasmin Galal.

Segons Galal, l'única manera de millorar concretament la condició de la dona és que els grups de pressió o les ONG puguin operar lliurement, sense restriccions i sense ser assetjats constantment pels funcionariat, com fou el cas de la directora executiva de Nazra per els estudis feministes, Mozn Hassan, qui juntament amb altres membres del personal, últimament, va ser convocada per a ser interrogada amb l'excusa que l'organització ha estat operant il·legalment.

Mozn Hassan creu que la seva organització, que pateix registres des de 2007, es troba en l'objectiu per haver dirigit fa temps campanyes pels Drets Humans. “Nosaltres no som aquesta bonica organització de les dones acceptables, no estem només pel desenvolupament (organització). Creiem que el moviment feminista és un moviment polític. Sempre hem tingut una perspectiva de Drets Humans”, diu Mozn Hassan.

 

 

 

MED RandaAchmawi2-fotoLidiaVilalta

 

Randa Achmawi, 1º per la dreta, com a dalt al debat a l'IEMed; fotos Lidia Vilalta 

 

 

Canvis socials i psicològics irreversibles 

Però, més enllà de tots els intents per part dels governs que van assumir el control de les seqüeles de la primavera àrab, per utilitzar el programa a la dona com un instrument per guanys polítics, si donem una ullada més de prop a la situació, observem que a nivell social, ha tingut lloc un fenomen molt més profund.

Les rebel·lions dels homes i les dones, que es van observar en els últims anys en diferents països àrabs, semblen haver produït canvis socials i psicològics irreversibles entre una àmplia gamma de grups, en particular entre els nois joves. “En els darrers 5 anys hem canviat profundament”, diu Mohammad, un jove de 24 anys egipci.

Després d'haver viscut els esdeveniments que van tenir lloc al seu país, és capaç de reflexionar sobre el que va succeir en la societat i clarament veu els canvis socials. “A diferència de tots els que van venir abans, la nostra generació, la generació Tahrir, veu diferent la qüestió de les tradicions i els vells patrons de comportament. I això es tradueix clarament en canvis en la nostra actitud cap a les dones”.

Segons Mohamed, la seva generació és sens dubte conscient de la necessitat d'una major autonomia de la dona. “També vivim en un entorn molt més lliure, ja que durant els últims anys hem aconseguit alliberar-nos de les limitacions imposades per les tradicions”. “Ara es discuteixen obertament temes considerats prèviament com a tabús per membres de la generació de més edat i qüestionem els models socials que van seguir, d'una manera que mai vaig pensar que ho fariem”.

 

 

“Vam aprendre a dir que no a les nostres famílies”

Segons la seva opinió, tot i el deteriorament polític del país o de la manca de llibertats imposades en els últims anys pels diferents governs, a nivell social, la seva generació ha estat marcada pels esdeveniments de tal manera que aquests els han canviat de manera irreversible. “Els homes i dones de la nostra generació van aprendre que podríem dir que no a les nostres famílies i viure de la manera que volem”. Per Mohamed, això significa que les relacions entre els homes i les dones són ara més positives. “Ara reflecteixen el que som i no el que les nostres famílies volen”

Aquestes percepcions de Mohamed són confirmades per Dalia Abdel Hamid una antropòloga que treballa sobre gènere i l'arxiu dels drets de la dona en la Iniciativa Egípcia pels Drets Personals (EIPR). En el seu article titulat “La Dona d'Egipte, avui no és com ahir”, observa que, entre altres novetats, les dones d'avui a Egipte estan lluitant per la independència financera i pel dret a viure fora de les seves llars familiars. Se n'adona que la consciència sorgida dels aixecaments de 2011 i les intenses mobilitzacions socials que van seguir a les agitacions, feren que les maneres de pensar canviessin gradualment, per ser més obertes i acceptar la idea de la llibertat o la independència de la dona.

Això després d'haver finalment convergit en una petita però significativa modificació legal. El 5 de juny de 2014, en el Codi Penal egipci es va produir la introducció de l'assetjament definitivament com un crim. I si bé aquesta modificació sola no satisfà plenament les aspiracions de molts de les protagonistes i actors que van lluitar durant anys per posar-lo en pràctica, segueix sent una crucial victòria i una fita i, per descomptat, ha de ser celebrat.

 

Randa Achmawi  es periodista, comentarista i consultora per a temes de la regió MENA (Orient Mitjà i Nord d'Àfrica per la seva accepció en anglès), amb base a Londres i el Caire.