Podem i el feminisme

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Opinió - Opinió: Noves masculinitats

jose angel lozoya

 

OPINIÓ

Rosa Montero recordava en El País Setmanal del passat 27 de desembre: «Primer cal aconseguir la llibertat política absoluta i després es podrà lluitar pels drets de les dones, vaig sentir dir a molts militants d'esquerres en els últims anys del franquisme».


Alguna cosa similar sembla pensar bona part de la militància de Podem en aquesta segona transició: primer cal conquistar el poder i després es podrà lluitar pels drets de les dones. No podem tornar a caure en el mateix parany. A hores d'ara no és de rebut haver de lluitar perquè Podem siga feminista, ni tampoc perquè assumeixi la necessitat de promoure que els homes s'involucren en la lluita per la igualtat.

No és poc el que està en joc. Des que la Llei integral contra la violència de gènere s'aprovara per unanimitat, l'hegemonia del discurs per la igualtat va començar a esquerdar-se per la pressió dels qui parlaven de discriminació en els processos de separació i de denúncies falses per violència masclista, creant-se la sensació que les polítiques d'igualtat afavoreixen a les dones i perjudiquen als homes. El PSOE ha propiciat aquesta sensació quan ignora intencionadament els homes en el disseny i desenvolupament d'aquestes polítiques, desoint les crides a comptar amb els homes i promoure el seu canvi, reduint els recursos dels reeixits programes per a homes que es va trobar a Euskadi o a Jerez o limitant l'atenció als homes al treball amb els condemnats per violència de gènere.

Avui abunden els qui creuen que els pares en procés de separació s'enfronten a lleis que privilegien a les dones i que, si reclamen la custòdia compartida dels fills/as o regategen la pensió compensatòria, s'arrisquen a una denúncia falsa per maltractament que inclini definitivament la balança a favor de la mare. Encara que no l'avali el nombre provat de denúncies falses, aquesta percepció cal entendre-la des de la dificultat de la majoria per a veure a un maltractador en un familiar, un amic o algun conegut per qui sentim respecte. Ciutadans tracta de convertir-se en el referent polític dels neo- i els post-masclistes en temes com la violència masclista i la lluita contra tota forma de discriminació positiva. Malgrat tot el 7N va demostrar la capacitat mobilitzadora de la lluita "contra les violències masclistes" i l'actualitat de la lluita contra el masclisme i les seues manifestacions: bretxa salarial, sostres de cristall, conciliació, micromasclismes, homofòbia...

No n'hi ha prou amb ser dona, ni amb que Podem siga el partit que més dones porta al parlament si aquestes no són feministes. No és acceptable que moltes feministes s'hagen sentit ningunejades a la campanya electoral, que hagi faltat paritat en els cartells electorals, o que el discurs feminista hagi estat poc present en les intervencions públiques. Resulta penosa la dificultat dels dirigents de Podem per a usar un llenguatge inclusiu, per a abordar les desigualtats de sexe i gènere amb naturalitat, o per a defensar sense complexos les reivindicacions de les dones, dels col·lectius LGTBIQ o dels homes per la igualtat. Necessiten incorporar el discurs i les estratègies d'aqueix fill del feminisme que és el moviment d'homes per la igualtat.

Encara que figure en el programa, si el feminisme no és una prioritat ni existeix transversalitat, no faltaren les i els feministes que es plantegen si mereix la pena assumir el cost personal que implica tractar d'incorporar-ho a l'ADN del partit, enfront d'una majoria que creu que n'hi ha prou amb assumir les seues reivindicacions de manera oportunista. Si el feminisme no condiciona la política de pactes al mateix nivell que els desnonaments, els talls de llum o el dret a decidir de Catalunya, dir que "la revolució serà feminista o no serà" quedarà solament en el que ha estat dient, anys ha, l'esquerra tradicional.

Avui, incorporar el feminisme al quefer quotidià del partit precisa d'una campanya de formació i persuasió tan intensa com a constant; aquesta campanya ha de ser impulsada per una direcció convençuda que es tracta d'un objectiu desitjable i que propiciï les estructures i els recursos necessaris. Si no ho fa seran moltes les i els feministes que deixaran el partit per a impulsar el feminisme i les seves reivindicacions des dels moviments socials, perquè sigui Podem qui hagi de decidir si vol servir de corretja de transmissió entre el carrer i el Parlament.

Les secretaries de feminismes poden donar-li veu a les dones en els òrgans direcció i recursos per a desenvolupar-se territorialment, però corren el risc d'encapsular el "tema dona" com ha ocorregut en moltes de les organitzacions (partits, sindicats...) que han usat aquesta fórmula en el passat. Perquè aquestes secretaries no siguen una ficció pedagògica, cal evitar que les ocupen dones que destaquen més per la seua fidelitat a la direcció que per la seua militància en el feminisme, un feminisme inclusiu capaç de servir de pont d'unió entre les famílies polítiques que conviuen en el partit. Feministes conscients que el feminisme tracta d'obrir-se camí en tots els escenaris, per complicats que aquests resulten, i que han de tendir la mà a les feministes que militen en els moviments socials, el PSOE, IU o els sindicats, i teixir amb elles les aliances que permeten impulsar entre la població la sensibilitat necessària davant els canvis que cerquen promoure.