Els meus records de la Muriel

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Memòria - Personatges

Muriel

 

OPINIÓ

"Aquest diumenge serà un dia tranquil", pensava ahir. "No he de sortir, seré a casa tot el dia, me'l dedicaré a mi i seguiré fent forats a les habitacions per preparar la vinguda dels llibres i les caixes que aviat portaré del meu antic pis del Guinardó".

No sé si podré fer el que pensava. Crec que no serà un dia dedicat a mi, sinó a la Muriel, que ha mort a la una de la matinada.

Els meus primers records més directes de la Muriel Casals són dels anys 90. Però ja la tinc present de molt abans. He recuperat una carta que el 25-3-85 escrivia a l'Antoni Gutiérrez Díaz des de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, per a la qual va ser proposada pel PSUC el 1983 (tot i que no va votar el Guti en les eleccions al Senat de l'any 1982, com ens va recordar l'Andreu Mayayo en el seu article a Treball del 12-2-15). La Muriel va ser a la Corporació del 1983 al 1988:

"Benvolgut Antoni,


Disposa de la meva esperança, que és bastanta, i de la meva fe, que no és tanta, en la teva nova etapa en la direcció del nostre partit. Com a militant, i des del meu lloc a la CC/RTV, vull col.laborar en la tasca que el PSUC ha de fer per a garantir l'avenç plural de la societat catalana".

(El Guti havia estat reelegit secretari general del PSUC el 1985, en el VII Congrés).

Suposo que deu ser d'aquella època un dibuix que guardo de la Laia, la seva filla. Era una nena i jo la vaig entretenir mentre la Muriel parlava amb l'Antoni.

Els anys 90 la Muriel era membre de l'Organització Temàtica Europa –aquella organització d'ICV creada el 1987 que, injustament i equivocadament, es va deixar morir fins a fer desaparèixer. Gairebé mai no hi faltava, i recordo que de vegades arribava corrents perquè venia d'algun poblet de Catalunya, amb el seu Peugeot 2005, de fer xerrades o classes de català a grups de persones immigrants, en representació d'Òmnium Cultural.

A primera hora del matí el meu germà i la Carme Coll m'han comentat que el Rafael Ribó ha parlat a la ràdio d'aquesta època de la Muriel. Gràcies, Rafael. Com has dit, va ser una bona col.laboradora del Guti. El capítol 5 del llibre "Europa ante sus regiones", de 1994, el va redactar ella, el dedicat al decliu de la política industrial.

El 1998 ja era membre de la Junta del Consell Català del Moviment Europeu, i el 2000 continuava sent-hi representant ICV, juntament amb el Manel Mata, del Guinardó. El Consell Català del Moviment Europeu és una entitat europeista de la qual van ser vicepresidents el Gregori López Raimundo, l'Enric Cama i jo mateixa, i també la Muriel.

Mai no es va amagar en aquells anys de treball europeista dins d'ICV dels seus ideals independentistes, que explicava i justificava amb vehemència. I això no va ser mai un problema per al nostre treball.

L'abril del 96 escrivia a Iniciativa i Treball un article amb el títol: "Direm adéu a la pesseta?". Les seves fermes conviccions europeistes les trobem en aquest paràgraf final:

"La preocupació per la dificultat de progressar en el terreny de la moneda no ens ha de fer oblidar que la unitat europea té un fort contingut polític. En aquests moments, per avançar sòlidament en la direcció d'una Europa unida necessitem amb tanta o més urgència una consolidació i una reforma de les institucions comunitàries per fer les aptes a ser l'autoritat democràtica que ha de regir la vida dels ciutadans i ciutadanes d'Europa."

Els anys 97-98 jo participava a Ràdio 4 en un programa que es deia "Dotze estels". Feia un comentari sobre l'actualitat de la UE i ella, crec recordar que per la mateixa època, més o menys, parlava d'economia. Allà ens trobàvem amb la Montserrat Minobis, la Teresa Carreras, l'Alícia Oliver i la María José Ruiz. Anys després, el 2000, el Josep M. Ribot era el director de l'Oficina del Parlament Europeu a Barcelona, i, com a tal, un assidu del programa. Anys més tard, el Josep Maria va marxar a Brussel.les, i quan venia de vacances anàvem a dinar a la Barceloneta ell, la Muriel, l'Alícia i la Maria José, i com a criatures ens arremangàvem i ens ficàvem a l'aigua.

El 2002-2003, sent vicerectora de la UAB, es va comprometre clarament amb el "Fòrum Cívic per una Constitució Europea".

Vaig escrivint aquestes línies i al correu entren missatges d'amics comuns. Ahir a la nit, Muriel, em va trucar la Carme de la Bodegueta, plorant. Quantes hores havíem passat en aquella taula rodona, després d'una reunió!

El president d'Òmnium ha dit que, en les discussions amb la Muriel, ella sempre acceptava algun dels teus arguments, i és cert. Per la ràdio destaquen la seva suavitat en les discussions i la seva delicadesa, i és cert. Tot i així recordo que en un d'aquells viatges que fèiem a Estrasburg –amb autocar!- propiciats pel Guti quan era eurodiputat jo comentava això en un dinar i el Francesc Roca, que va ser director de Nous Horitzons, em va dir: "Però tu no coneixes la Muriel enfadada!". I és que era dolça i delicada, però també enèrgica i s'enfadava, sí, moltes vegades.

La seva vocació social era innegable, sense caure mai, però, ni en el populisme ni en la demagògia. Una de les coses que més la crispaven eren les acusacions a l'indepententisme de no preocupar-se pels temes socials i el benestar de les persones més necessitades.

Com tota l'Organització Temàtica Europa, no sols treballava els temes europeus sinó que s'implicava en la vida política global d'ICV. Es va comprometre amb el manifest "Impuls a la renovació", el 1996, durant la IV Assemblea d'IC. Va ser membre del Consell de Política Nacional d'ICV.

...................

La Muriel era elegant, i bonica, molt bonica. La meva mare sempre ho deia: "Mira que és maca!". Recordo que amb un amic comú vam fer un viatge de tres dies a Lisboa, i que em va arribar a rosegar la gelosia, perquè sempre era ella qui atreia l'atenció de la gent.

Va col.laborar amb l'Antoni Gutiérrez Díaz, i sempre el va estimar molt. Cada 19 de gener m'enviava un correu perquè recordéssim plegades el seu aniversari. Quan, el novembre de 2014 va aparèixer en aquell espot "El 9-N votaré per tu" amb una fotografia del Guti, algunes persones ho van interpretar com una instrumentalització de la figura de l'Antoni per als interessos independentistes. Jo no, i els meus amics saben que la vaig defensar. No era una apropiació sinó un homenatge. Com ella mateixa em va dir: "No podem oblidar els que ens han ensenyat tantes coses".

El febrer de 2015 em va propiciar el retrobament amb el Joan Veny, quan Òmnium li va donar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. El Joan Veny va ser professor meu de francès a l'Institut Verdaguer, a 5è del batxillerat d'èpoques remotes, i és ell qui em va inculcar el meu amor al francès i, sobretot, al català.

Quan va deixar ICV ja no ens vèiem tan sovint. Però ens escrivíem i ens trobàvem, i dinàvem amb el Salvador Milà, al Poblenou. L'Antoni Gutiérrez Díaz i el Salvador Milà eren –deia ella- "els nostres homes".

El 10 de gener de l'any passat, sent presidenta d'Òmnium, va venir al Poblenou al Casino de l'Aliança, per asssitir com a convidada a un acte de la CUP. Vam quedar per sopar després, i ho vam fer a la Rambla, menjant un pa amb tomàquet i pernil deliciós en un restaurant on, per cert, una mica més jo em trenco el nas perquè no vaig veure la porta de vidre de l'entrada. Recordo que en aquesta trobada em va explicar molt sincerament com veia ella "el procés" i fins i tot em va fer algunes confidències sobre la seva relació amb l'actual presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell.

Era senzilla parlant i feia servir paraules senzilles. Crec que va ser ella la primera a qui jo vaig sentir parlar d'un país "normal". I em va fer molta gràcies llegir a Vilaweb, el 18 de setembre del 2012, això: "Com a catalana, m'agrada més el Carrillo vellet que no pas el Carrillo de jove".

Les primeres diferències les vam tenir el 2006, quan va ser una de les impulsores del grup "Economistes pel NO", en referència al nou Estatut d'Autonomia de Catalunya. Després, amb el procés independentista.

Però els nostres correus no van desaparèixer mai. El març del 2015, per convidar-me a la celebració del seu proper 70è aniversari; de tant en tant, per dir-me que marxava uns dies a Londres per fer d'àvia, àvia del Max, del qui m'enviava fotografies; un altre per dir-me que havia decidit deixar-se el cabell blanc; i també per comunicar-me la mort de la seva mare. I no eren correus exclusius per a mi. La Muriel comentava les seves vivències personals amb els amics. Era una persona oberta. I sabia escoltar i sabia preguntar, i sempre s'interessava per saber l'opinió de l'altre. És un bon costum que penso que estem perdent.

Jo li vaig escriure quan es va morir la seva germana.

I sempre m'ajudava quan una frase en anglès se'm resistia.

El 2008 va assistir a l'homenatge al Gregori López Raimundo, i el 2011 va formar part del grup promotor de l'acte "La dignitat de la política", en record del Miquel Núñez.

I, en un altre ordre de coses –o potser no-, el 2013 va anar a la celebració dels 60 anys del Salvador Milà.

..........

Muriel, aquest diumenge ha estat tot per a tu i no he fet res de tot el que pensava fer. He escrit aquestes pàgines de pressa, i espero que la memòria no m'hagi traït en res. Sé que a partir de demà em vindran més records teus al cap, i els apuntaré també, per no oblidar-los, per no oblidar-te.

L'enrenou que tinc a casa m'ha servit per recuperar una postal que em vas enviar el 1994 des del Marroc. Em deies: "Per agafar força per la nostra campanya (et referies a les eleccions europees) passo uns dies de vacances aquí. A vegades sembla molt lluny d'Europa, altres vegades molt a prop".

Abraçades, com deies tu.