Heroïnes assassinades

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Opinió - Opinió: Violències

7N  jalozoya

OPINIÓ

Reivindicació de la memòria de resistència de les dones assassinades per la violència masclista

Els feminismes portem anys denunciant qualsevol tipus de violència masclista contra les dones i contra tota persona que no respongui al prototip hegemònic de la masculinitat.

Hem explicat el per què i el per a què de la violència masclista i hem reclamat la protecció efectiva de les víctimes, però ens ha faltat fer l'homenatge que mereixen aquestes dones que van pagar amb la seva vida la lluita per recuperar la llibertat perduda a les mans dels que un dia van dir estimar-les.

Vam començar denunciant el sexisme, els assetjaments, les violacions, els maltractaments i els assassinats contra les dones. Quan es parlava de violència familiar, intrafamiliar o de parella, vam explicar que els qui l'exercien eren homes i els qui la sofrien eren les dones, per això parlem de violència de gènere i de violència masclista, encara que la Llei integral contra la violència de gènere acabés deixant fora d'aquesta categoria a moltes de les víctimes.

Per vèncer les resistències dels agents que, sent els qui havien d'assegurar la protecció de les víctimes, es preguntaven què haurien fet elles per merèixer aquest tracte o per què havien trigat tant a decidir-se a denunciar-ho, vam explicar els mecanismes culturals i les estratègies seguides pels victimaris per minar la seva autoestima i limitar la seva capacitat de decisió.

Per eradicar la violència masclista es van dissenyar polítiques de protecció de les dones i de la seva descendència, es va tractar de sensibilitzar a la ciutadania i es va animar a les víctimes a denunciar, demanant-los que confiessin en l'ajuda que se'ls oferia. Al mateix temps vam anar entenent la importància de la prevenció, la necessitat de promoure l'empoderament de les dones i la reeducació dels homes.

Algunes de les que aconseguien escapar de les agressions i el maltractament al quals portaven anys sotmeses van servir d'exemple per demostrar que era possible escapar de l'infern. Si denunciaven, l'Estat actuaria contra l'agressor i garantiria la seva protecció i la de la seva descendència, encara que les amagués en cases d'acolliment, incapaç d'allunyar-les efectivament als seus victimaris.

Per explicar, i explicar-nos, l'espiral que porta a tants homes a traspassar els límits del masclisme quotidià analitzem la cultura patriarcal, vam distingir les desigualtats per sexe i gènere, vam defierenciar entre violència i maltractament, o vam indentificar l'escala que pot portar dels micromasclismes a les violències emocionals, psicològiques, econòmiques, físiques, sexuals i a l'assassinat.

Per ampliar els límits de la nostra percepció de les violències de gènere afegim, a la que sofreixen les dones, la que pateixen els homes i les persones etiquetades com a tals que no són el bastant virils; aquella amb la qual se socialitza als nens en els privilegis masculins, de vegades la forma més subtil i naturalitzada de totes.

Vam explicar el nombre de denúncies i d'assassinats per any, discutint si l'augment de les primeres demostrava una major confiança en el suport institucional o un creixement de la violència. S'apostava per empoderar les dones i promoure la deconstrucció de la masculinitat hegemònica i es va respirar cert optimisme mentre augmentaven la sensibilitat social i els recursos públics, encara que mai es va assegurar a les víctimes ni un habitatge ni una renda bàsica.

Però el miratge es va dissoldre: en l'última dècada el 25% de les assassinades havien denunciat la seva situació, es va qüestionar la llei de protecció a les víctimes i a les dones que s'atrevien a denunciar, es va aprofitar la crisi per reduir els recursos en un 40% i va quedar en dubte la confiança en la capacitat de l'Estat per protegir a les víctimes.

Avui la majoria observa el fenomen com si es tractés d'una desgràcia natural, perquè els assassinats es tornen monòtons, els minuts de silenci semblen només un posat polític i els mitjans de comunicació no fan res per abordar aquelles violències que no són notícia perquè són quotidianes, aquelles de les quals participem la majoria i que són la llavor imprescindible en què es desenvolupen les que sí criden la seva atenció.

Sigui com sigui, els esforços per acabar amb la violència masclista ens han portat a oblidar la història real de les dones concretes que s'oculten darrere de les xifres anuals d'assassinades i es dilueixen en la memòria. Hem passat per alt que són històries de resistència que elles no poden explicar-nos i necessitem recuperar la seva memòria per poder reivindicar-les com les màrtirs del feminisme que han estat, saber com van aconseguir reunir el valor suficient per tractar d'escapar de l'infern en què vivien, sabent com sabien que es jugaven la vida en l'intent.

Segurament van ser dones "normals", que probablement no es reconeixerien com a feministes i menys encara com a heroïnes, però hem de recordar que la majoria va morir per atrevir-se a dir que no, per rebel·lar-se i intentar escapar a l'insuportable control al que es veien sotmeses. És cert que van haver d'aguantar molt però també que en les pitjors condicions imaginables, confiessin o no en les promeses incomplides de les institucions, denunciessin o no la seva situació per temor a enfadar encara més al seu botxí, la seva va ser una rebel·lió enfront d'un assassí tan heroica com solitària.

Per això són dones caigudes en la lluita feminista, encara que no els donem medalles pòstumes ni posem els seus noms als carrers i les places de les seves ciutats. Recordar els seus noms i les seves històries és el mínim homenatge que devem a aquestes màrtirs que van trobar forces per intentar conquistar la llibertat i el futur.

Mereixen que les reivindiquem en lloc d'oblidar-les, encara que això impliqui reconèixer que no van ser elles sinó la resta els i les qui vam mostrar incapacitat per prestar-los l'ajuda que necessitaven. El seu sacrifici no mereix caure en l'oblit. Per això volem recuperar la memòria de resistència d'aquestes dones assassinades per violència masclista que no van aconseguir conquistar la seva llibertat, però van ampliar la nostra.