Posicionant-nos davant d’això que (no) anomenen càncer

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Opinió - Opinió: Salut

 Isabel Franc

 

OPINIÓ

El proper dissabte 24 d'octubre participaré en les Jornades El cáncer de mama un asunto feminista (Basauri 2015) coordinant un taller de "reflexió sobre experiències de dones amb càncer de mama". Això m'ha fet cavil·lar sobre un tema que tinc més que aparcat, quasi oblidat, però que, sovint, s'entesten a recordar-me.

I un dels moments que més m'emprenya és el famós Dia Mundial Contra el Càncer de Mama, tot en majúscules i decorat amb un llacet rosa. Vull compartir amb les lectores de La Independent aquestes reflexions a través d'aquest article.

Res no és, tot es construeix. Fou la primera idea que em va venir a l'hora de desenvolupar el contingut de la meva exposició. Deia Gerard Coll en unes altres jornades sobre el tema* que "Les nostres vivències  estan modelades pel marc cultural en el que les vivim, que condiciona les emocions que hi associem, els significats que hi donem, les paraules amb què les expressem..." i que aquestes, "...no són neutrals, comprenen valors i ideologies, que són més invisibles quant més arrelades estan".

Hi ha tota una nefasta construcció social entorn a aquesta maleïda malaltia, que es sustenta en l'ocultació, el silenci i l'estigma. D'entrada, s'evita fer referència a la paraula que la nomena substituint-la per edulcorats eufemismes: "Pateix una llarga malaltia..."  o "Té unes cel·luletes que no hi haurien de ser" o "Té una neo" (que queda molt més chic), són els més freqüents. Això quan no s'oculta directament. A la meva novel·la gràfica Alícia en un món real (Norma Ed. 2010) explico com una suposada amiga em va informar del gran favor que m'havia fet no dient-li "res d'això teu" a dos amics comuns amb qui es va trobar. "Això meu" era un càncer de mama i se suposa que li havia de donar les gràcies per tan generós detall. Hauria fet el mateix si "això meu" hagués estat un braç trencat? La seva resposta va ser: "Dona, no és el mateix!", cosa que jo ja sabia i que no aclareix l'ocultació. Potser, el quid de la qüestió està en què la paraula càncer s'associa a la mort. Aleshores, hauríem d'evitar també parlar d'infart, d'embòlia o dels accidents de trànsit, que en termes estadístics són més mortals que el càncer i a sobre impliquen responsabilitat.

Un altre tema que em crida l'atenció és l'ús de metàfores bèl·liques. Es parla de "combatre la malaltia", "enfrontar-se al càncer", "lliurar una batalla"; et diuen que "has de lluitar" i, si superes el periple, que "ets una supervivent". Això em porta a un seguit de cavil·lacions: A la resta d'aspectes que t'assalten a la vida quotidiana no hi ha cap implicació guerrera? No lliures cap batalla contra la burocràcia, per exemple, o contra el trànsit? No ets supervivent d'una societat desequilibrada i injusta que t'ataca a diari fins el desig de ficar-te al teu cau (sense tele, és clar) i no sortir-ne mai? I si et mors d'aquesta malaltia, què ets? Una perdedora?. Aleshores, ho ets també si et cau un test al cap, oi? És clar que, si et toca acomiadar-te per culpa del càncer —perquè algun dia et toca i d'alguna cosa has de morir—  no et deixaran fer-ho en pau.La metàfora que vaig utilitzar al còmic (permeteu-me una mica d'autobombo) fou la del viatge. D'aquesta manera entenc la vida, com un viatge en el que trobes turbulències, deserts, oasis, paradisos... I, en qualsevol cas, et toca lliurar una batalla contínua no només contra la malaltia.

El que em resulta molt i molt curiós en aquesta construcció social del càncer, és com es passa de l'ocultació a la hipervisibilitat. I aquí tenim l'entendridor llacet rosa, les curses solidàries, el llançament de globus i tota la fraternal parafernàlia en torn al càncer de mama, que no es dóna en d'altres tipus de càncer com el de colon, per exemple, que té una incidència no gens menyspreable. Pur màrqueting. El llaç solidari el va inventar la nord-americana Charlotte Haley, era de color taronja i la seva intenció,conscienciar sobre la necessitat d'investigar en la prevenció. Les empreses Estee Lauder i Self Magazine contactaren amb ella perquè volien fer del llaç un símbol. Charlotte s'hiva negar argumentant que la intenció d'aquestes marques no era ajudar les dones sinó augmentar els seus beneficis. Les potents companyies consultaren amb els seus advocats i tot es va arreglar canviant el color del llaç. I ja les tenim, junt amb d'altres marques, fent merchandising i venent els seus productes en nom de la solidaritat. Abans de lluir-lo a la solapa, pensem a qui estem fent el joc.

Preguntem-nos, també, per què no hi ha curses solidàries pel càncer de pròstata. Per què no es promociona amb un llaç color albergínia? (crec que és l'únic que queda lliure). Els pits són el símbol de la feminitat, són la maternitat en essència. Què passa quan la dona, que té el rol social de curadora, no solament no pot tenir cura sinó que necessita ser curada? I, a més, no compleix amb els ideals estètics. Alerta! A això cal posar fre. En canvi, una pròstata més o menys, poc amenaça l'ordre social. Pel bé d'aquest ordre, la dona ha de fer visible el seu mal i, a més, prendre-s'ho amb bona cara. Es passa, així, de l'ocultació a la pressió de fer públic l'assumpte tant si es vol com no mantenir en la intimitat. I de bon rotllo, eh? Que el que compta és l'actitud positiva. Sobre tot, que no se't noti. Amaga la desesperació, les pors, la frustració; treu un somriure i posa't bufona. Perquè, al cap i a la fi —voilà una altra creença tan esotèrica com estesa—, aquest càncer que t'ha enxampat alguna cosa tindrà a veure amb la visió negativa que tens de la vida, amb la mala llet que gastes i amb no cuidar-te, que ja t'ho dèiem que no et cuides gens! En definitiva, alguna culpa segur que hi tens.

L'integrisme del pensament positiu t'obliga, a més d'empassar-te la ràbia, a reconèixer els incomptables beneficis que t'ha aportat i tot el que t'ha ensenyat la malaltia. No sé pas quantes vegades he hagut de sentir l'estúpida afirmació: "Gràcies a la malaltia has pogut escriure aquest llibre". No. De cap manera. He escrit aquest llibre malgrat la malaltia. Ho diré d'una altra manera: la malaltia no ha pogut amb mi ni amb la meva creativitat ni amb el meu humor; el mèrit és meu, no me'l prengui, l'heroïna sóc jo. No tinc res que agrair-li a la malaltia, no m'ha ensenyat res que no sabés abans; l'únic que ha fet ha estat confirmar-ho. Per exemple, que la desaparició d'algunes amistats, bé per egoisme bé per por, és un dels danys colaterals. Però, amb sinceritat i nul·la modèstia, no considero que les hagi perdut, més aviat crec que elles m'han perdut a mi.

I aquest mateix integrisme és el que ens obliga a estar guapes per a una societat on els valors estètics són el màxim. Durant el procés, que no es noti, per això hi són les perruques, els turbants fashion, el maquillatge, els llapis pinta-celles i el coloret. Quant menys es vegi, més positiva és la teva actitud. I després de la intervenció... Ep, amb els cànons estètics hem topat! Uns cànons que no són iguals a tot arreu i que han anat canviant al llarg de la història. Si bé als anys 60 calia ser plana i d'aspecte androgin, entrat el s. XXI se'ns exigeix exaltar la feminitat amb una bona pitrera. I així, les mateixes que un dia es van operar les tetes per assemblar-se a la Twiggy, avui li regalen a les seves filles un augment de pit per al seu 18è aniversari (o, fins i tot, abans). Al llibre, Alícia fa un ampli reportatge al respecte i acaba dient: "És una sort no ser immortals, us imagineu quantes vegades hauríem d'haver sotmès el nostre cos a estira-i-arronses ornamentals?" Amb aquesta tirania de l'estètica, imagineu-vos què pot significar una mastectomia. I què representa per a aquells cossos que, d'entrada, surten de l'estàndard. Una companya de Ca la Dona, molt propera al moviment trans, va voler extirpar-se el pit sa en comptes d'inflar-se el mutilat i es va trobar que la Seguretat Social paga la reconstrucció, però en cap cas la "mutilació". Té pebrots! O tens el cos que t'exigeix el canon o t'ho has de pagar tu si trobes un cirurgià o cirurgiana que s'hi avingui, i us ben asseguro que no és gens fàcil. Preguntava Coll* amb la seva agudesa habitual: "Però de qui són els pits? De la dona? De l'home al qui ha d'agradar? Dels fills als qui ha d'alletar? De l'equip mèdic?" Modestament, respondria que són d'ella, però, vist el panorama, no em queda gens clar. En qualsevol cas, cal reconstruir-se, solucionar el "problema" estètic. I, davant d'això, només puc recordar una reflexió de l'Audre Lorde: "Suggerir la reconstrucció per tal de superar el càncer de mama és com dir que les negres, per tal de superar el racisme, han de ser blanques". Sense comentaris.

Aquesta maleïda malaltia (no) nomenada càncer de mama és molt més controvertida socialment d'allò que es podria imaginar. Embolcalla la dona en un marc de culpabilitat. És més fàcil responsabilitzar-la a ella del control mèdic, l'alimentació sana, l'exercici físic i tot allò que cal fer per a què no t'enxampi el càncer; és més fàcil l'acarnissament terapèutic que estudiar els factors que el provoquen. Deia la Dra. Carme Valls* que "el càncer de mama s'incrementa en la societat industrial a partir de 1945 quan es va comercialitzar el DDT", que el tipus de parabens trobats en els tumors de mama indiquen la seva procedència, a través de la pell, per l'ús de desodorants, cremes o esprais a l'aixella. I va anomenar d'altres factors que poden provocar-lo, com ara l'exposició a químics i camps electromagnètics o l'estrés mental i físic. Tanmateix, s'esmercen molts més mitjans i esforços en la detecció que en la prevenció i, altre cop, la responsabilitat és teva. La Dra. Julia Ojuel*, amb la seva fina ironia, posava un colofó dient que "la manera de combatre el càncer és la mamografia, si no te la fas, tu t'ho has buscat". Aquesta és la idea que se'ns transmet. I ja ens veus a totes deixant-nos aixafar els pits, per tal de trobar algun bony que, en molts casos, ni tan sols caldria ser tractat, però davant el dubte, la por i l'engranatge sanitari, no et queda altra alternativa que sotmetre't. M'agradaria saber què passaria si, per tal de detectar el càncer de pròstata, haguessin d'aixafar els collonets dels senyors.

Davant d'aquest marc social, no sorprèn que aparegui l'estigma. I, per tal de compensar, tampoc sorprèn l'aparició d'ànimes caritatives que amb el seu saber i el seu infinit paternalisme vulguin "ajudar els col·lectius més desafavorits". D'aquesta guisa se'm va presentar una associació barcelonina demanant-me col·laboració en un estudi sobre lesbianes i càncer. Com si ser lesbiana t'emmarqués en un col·lectiu. I, molt amablement, em van ensenyar resultats d'altres estudis similars realitzats per prestigioses universitats nord-americanes o anglosaxones, tant és perquè el que demostren em va esfereir. Està del tot comprovat —sempre segons aquests estudis— que les lesbianes tenen una tendència innata al sedentarisme, l'alcoholisme, l'obesitat i no sé quants altres factors provocadors del càncer de mama. A veure, anem a pams! Ser lesbiana és una opció afectiva i sexual, no engloba ni un caràcter ni una forma de vida ni una ideologia ni res semblant. Hi ha lesbianes grasses i primes, de dretes i d'esquerres, rurals i urbanites... I, potser, abans d'entestar-se a ajudar-les "a totes", caldria preguntar-les-hi si volen que papa i mama ciència s'aboquin a oferir-les un ajut que em sembla molt poc pràctic. Menys estadística barata i més esforços en prevenció, si us plau.

Es sotmet la dona a un infantilisme extrem. La idea —i en això ajuda el savoir faire del metge o metgessa a l'hora de transmetre la informació—, és que no entens el coneixement mèdic, no pots arribar a ell; que el que et diuen va a missa i, per tant, no pots opinar o pensar i, molt menys, decidir de no fer o fer altra cosa que el que et manen, perquè el coneixement mèdic és infal·lible i no canvia al llarg del temps i els avanços científics, o sigui que ni se t'acudeixi qüestionar-lo. I, encara menys, tu que ets una nena... perdó, una pacient incapacitada degut a la por.

Hi ha molt més, podria seguir amb el tema de les farmacèutiques, amb la falsedat de les estadístiques, amb el tractament in-humà en termes d'oncologia, amb la falta de tacte per part d'alguns i algunes facultatives, amb la pressió social davant l'obligatorietat de fer els tractaments o amb com es posen de pesadetes algunes amistats projectant en tu les seves pròpies angoixes. M'estimo més acabar amb una demanda reiterada: més prevenció, més esforços en saber què el provoca que no pas en "curar", tot i que entenc que és molt més lucratiu per a la indústria farmacèutica (ja està, coi, ja se m'ha escapat!); i amb una nota d'humor: Vaig trobar a Internet una vinyeta on es veu el dibuix d'un home amb el penis recolzat a una llitera i, a la mà, un ganivet, darrera d'ell hi ha l'Angelina Jolie publicitant el lema: "Fes com jo".

 

 

 

prevencion cancer pene2

 

 

 

* Gran part de la informació exposada en aquest artícle ha estat extreta del Simposi "El càncer de mama des d'una perspectiva feminista" que va tenir lloc a l' Espai Francesca Bonnemaison el 29 de abril de 2015, al qual hi vaig asistir i, per primera vegada, m'hi vaig sentir representada en tot allò que es digué sobre el tema.

En aquest enllaç hi trobareu les gravacions de la jornada.