Noves masculinitats i nova política

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Opinió - Opinió: Noves masculinitats

Vicent Canet

 

OPINIÓ

Podríem debatre molt sobre el que són noves masculinitats i sobre què és la nova política i si realment són noves o no. El que està clar és que són conceptes que s'han popularitzat per escenificar la ruptura amb la "vella" masculinitat (masclista) i la "vella" política (allunyada del poble).

En l'article Nous partits emergents, velles masculinitats  que signe jo mateix i que va ser publicat en La Independent al febrer de 2014, vaig reflexionar sobre si l'anomenada nova política suposava canvis (o no) quant a la igualtat de gènere o a la incorporació de dones com líders i de les noves masculinitats. En aquell moment vaig concloure que no, que no es notava un impuls en aquests àmbits per part de nova política i, fins i tot, afirmava que es mantenien preocupants tics sexistes de la "vella" política.

Ha passat més d'un any i mig des de llavors i, si bé tampoc vaig a dir que s'haja produït un canvi substancial, sí que crec que hi ha hagut xicotets canvis. A falta d'estudis sobre la presència de dones com a candidates o com a càrrecs de responsabilitat dins dels nous partits, sí que crec que es percep una major presència de dones com a caps de llista. Estic parlant de Manuela Carmena, Ada Colau o Mònica Oltra, exemples de lideratge femení que ocupen càrrecs de rellevància política a partir de plataformes electorals que plantegen noves formes de fer política des de candidatures municipalistes o de coalicions com la valenciana Compromís. Potser són casos aïllats i poc generalitzables però sí que són significatius: han donat la visibilitat pública a dones exercint el poder que ho han fet, moltes vegades, amb noves formes de lideratge. Hi ha més casos de lideresses autonòmiques com per exemple la madrilenya Cristina Cifuentes, la balear Francina Armengol o l'andalusa Susana Díaz, però si una cosa clara tinc és que aquestes últimes no pertanyen a la nova política.

En les eleccions catalanes només Ciutadans té una dona com a cap de llista, Inés Arrimadas,  encara que sempre va acompanyada d'Albert Rivera que és qui exerceix, almenys de moment, el veritable lideratge en la formació. En la llista del Junts pel Si és remarcable la presència de dues dones procedents de moviments socials sobiranistes que han donat el salt a la (nova?) política: Carme Forcadell i Muriel Casals. No se si la plataforma electoral Junts pel Sí pot ser considerada nova política però, almenys, sí que es pot dir que elles són noves en la política institucional, són reconegudes com a lídereses i ocupen espais destacats de la llista. A Catalunya Sí que es pot, trobem a l'escriptora Gemma Lienas en segona posició. En l'espai de l'esquerra independentista és destacable el lideratge, informal però no institucional, de Teresa Forcades.

En les espanyoles estem igual o pitjor: tots els candidats amb possibilitats són homes: Mariano Rajoy, Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Albert Rivera o Alberto Garzón. L'únic partit amb "lideressa", però que té poques possibilitats d'obtenir representació, era UPyD però ara és un home, Andrés Herzog que va disputar el seu lloc amb Irene Lozano. La conclusió clara és que els lideratges polítics no estan molt equilibrats entre els dos sexes. Parlo en tot moment de la lideratges o cap de llista perquè la paritat en les llistes és una obligació legal i no suposa cap indicador per avaluar l'avanç en la igualtat de gènere, almenys des del meu punt de vista.

 

La centralitat de la igualtat de gènere en el debat polític

Un altre element important a analitzar és l'espai que ocupa la igualtat de gènere en el debat públic. Si bé tots els partits l'aborden al seu programa electoral això no fa que estigui en el centre del discurs polític, ni que tots els partits li donen la mateixa prioritat. No vaig a entrar en el debat sobre si les polítiques d'igualtat que va promoure l'ex president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero van ser efectives o no, però si una virtut van tenir els seus governs va ser que van posar en la centralitat del debat polític la igualtat entre homes i dones. I això va tenir el seu reflex legal: l'aprovació de lleis estatals contra la violència masclista i per la igualtat efectiva entre homes i dones. Són lleis millorables i de fet els partits, nous i vells, prometen reformes i en l'àmbit català, per exemple, s'ha aprovat una recentment una, però s'ha de reconèixer que la igualtat ja no està en el centre del debat des de que Mariano Rajoy presideix Espanya. Tal vegada, i després d'un estiu horrible, es torna a donar una certa prioritat a la lluita contra la violència masclista.

El diagnòstic, potser precipitat, és que la nova política no ha recuperat la igualtat per al debat polític, malgrat que els nous partits d'esquerres tenen sectorials feministes, i que en massa ocasions no aborden les noves masculinitats ni el paper del canvi en l'home en el camí a la igualtat. Encara així, també hi ha espais per a l'esperança: L'Ajuntament de Barcelona ha creat la regidoria de Cicle de la Vida, Feminisme i LGTBI, un exemple de centralitat i priorització política de la igualtat.

També necessitem posar en el centre el paper de l'home en el canvi social cap a la igualtat i de visibilització de les noves masculinitats.En aquest sentit, em va sorprendre agradablement un dels cap de llista d'una de les candidatures municipalistes de la nova política protagonitzés un fet inèdit en la política espanyola: la visibilització de les noves masculinitats, en concret les noves paternitats. Els fets es van produir quan entrevistaven en la SER a Xúlio Ferreiro, l'alcalde d'A Corunha. El mateix va haver d'interrompre la seua intervenció en directe per atendre els seus fills i posteriorment portar-los a la escola. Les noves paternitats es feien visibles en el discurs mediàtic a partir d'un polític i d'imprevist en una entrevista: es trencaven esquemes i es mostrava una nova forma de ser home. Es visibilitzava una masculinitat cuidadora i una paternitat responsable. El problema és que ha ocorregut una única vegada.

Encara falta molt perquè aquesta notícia passe d'allò merament simbòlic a ser allò habitual, però sempre és interessant que es produeixin fets així. Tot i això, és evident que encara queda molt més perquè el moviment d'homes per la igualtat puguen incloure les seues prioritats en l'agenda política o que els polítics siguen protagonistes en les noves masculinitats. No tinc molt clar que l'aparició de l'anomenada nova política vaja a suposar un canvi de paradigma en l'àmbit de la igualtat de gènere ni la incorporació massiva dels homes a aquesta lluita. El que sí que puc dir és que ara mateix estic una mica més esperançat en que això siga possible que fa un any i mig.