“Jo compleixo el tòpic d’alegre i engrescadora, però no sempre sóc així"

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Migracions - Migrades lidereses

Amb l’artista vençolana Cecilia Bellorin comencem avui una sèrie de retrats de noves catalanes procedents de diversos orígens, però a qui podem considerar com a “lidereses” en els seus àmbits respectius, i que ens parlen de la seva experiència com a nouvingudes i de com veuen Catalunya a través dels seus ulls.

 


 

Cecilia Bellorin es descriu a si mateixa com una artista “global i polifacètica”, que tant pot fer un espectacle com presentar un acte cultural.  Actriu, cantant , contacontes, li agrada entretenir el públic tot  combinant diferents estils. Fa dinou anys que viu a Catalunya i es considera catalana de Veneçuela. 

 

Bellorin va arribar a Catalunya seguint el marit, d'origen britànic i professor d'anglès, que havia vingut a Barcelona per qüestions de treball amb un contracte temporal de dos anys. Així, tots dos van pensar que seria una estada breu, però, com ella mateixa va dir anys després: "Continuem aquí".

La cita amb ella és davant de l'emblemàtica sala de festes "El Molino", al Paral·lel barceloní, actualment remodelada i molt diferent d'aquell local que Cecilia va veure per primera vegada el 1991, quan va arribar al Poble-Sec en companyia de les seves dues filles de sis i quatre anys.

És una dona menuda i vivaç, alegre i plena d'energia. Amb tota confiança, ens explica les seves primeres impressions de la nostra ciutat, des que va arribar a l'aeroport del Prat, que li va semblar  enorme, i de la sorpresa que li va causar el clima càlid i assolellat que la va rebre aquell llunyà mes d'octubre, que ella suposava molt més fred. La visió de la plaça d'Espanya i de la monumental font de Montjuïc romanen a la seva memòria tant vives com el primer dia, així com la promesa que li va fer el marit, a ella i a les filles, de portar-les molt aviat al parc d'atraccions que s'endevinava més enllà.

Al principi, no tenia a la ciutat comtal més família que el seu marit, no hi coneixia ningú més. Però a Caracas, la seva ciutat natal, ja tenia una llarga trajectòria com a actriu i cantant, i formava part del grup estable d'actors de la companyia de teatre Rajatabla. En una ocasió va compartir escenari amb l'actor i director català Carles Canut, que va ser una de les persones que més la va ajudar en aquells primers temps, quan va arribar a la nostra ciutat, així com la seva amiga Xus Puente, que havia conegut a Anglaterra anys enrere i que residia a Castelldefels.

 

 

 

“Tenir un caràcter obert facilita les coses”

Però, sens dubte, segons ella mateixa, va ser el seu caràcter obert i espontani que va despertar la simpatia dels seus veïns i la va ajudar a integrar-se amb més facilitat.

Una de les coses que més la van impactar foren els castellers, pel simbolisme de “la unió fa la força”, i encara és un dels espectacles populars que més li agraden. També li va cridar molt l’atenció la quantitat de festes que es celebraven als diferents barris de la ciutat. La primera a la qual va assistir va ser "l'enterrament de la sardina", el mes de febrer, al seu barri d'acollida, el Poble Sec.

També recorda amb afecte el seu veí Ramon Gironés, que la va convidar a ella i la seva família a dinar a casa el dia de Sant Esteve, gest que ella, encara avui, agraeix i valora molt.

A Veneçuela, a més de la família, havia deixat en suspens la professió d'actriu, i no va ser tasca fàcil reprendre-la al nostre país ni compatibilitzar-la amb la cura i l'educació de les filles. Tot i això, havia portat les partitures, el seu vestuari, i tot el que pogués necessitar pel desenvolupament de la seva professió. Va començar a relacionar-se amb músics i professionals del món de l'espectacle. Aviat van sorgir les primeres oportunitats d'actuar en públic, encara que en moltes ocasions el seu treball no era remunerat. Fins i tot en l'actualitat, amb un espectacle propi ja muntat, la continuïtat laboral sembla una missió impossible.

No obstant això, Cecilia Bellorin no es va rendir llavors, ni ho fa ara, es manté en actiu i negocia els seuscontractes, i de la mateixa manera canta al metro que presenta el seu espectacle en un pub o fa de contacontes, com va fer recentment dins del Projecte Vaca, associació amb la qual col·labora des de fa anys.

Entre les seves amistats actuals s’hi troben tant compatriotes seus com catalans i catalanes, i persones d'altres països, en part per la diversitat pròpia del barri on resideix i també per la seva professió. Tot i que es troba perfectament integrada a Catalunya, no pot evitar sentir certa nostàlgia pel seu país, on hi viatja amb relativa freqüència. Afirma que quan es troba allà l’envaeix un sentiment de tristesa, perquè és en el seu propi país on se sent estranya, ja que ningú no la reconeix. En canvi, a Barcelona, al seu barri del Poble Sec, són moltes les persones que la saluden pel carrer i li agrada molt sentir-se una dona popular al barri.

Cal superar moltes idees preconcebudes de les dones llatinoamericanes

Dubta davant  la pregunta sobre si tornaria a viure a Veneçuela, encara que confessa que el seu somni seria retirar-se allà per gaudir d'una vellesa plàcida i de tranquil·litat, però, això sí, sense deixar mai de cantar.

Pensa que ella ha aportat al nostre país una visió diferent de la dona llatinoamericana, més oberta i actual que la idea preconcebuda que en podem tenir. I mai no li ha semblat que el fet de ser dona hagi dificultat la seva integració, sinó que, al contrari, ser dona ha jugat a favor seu, si més no pel que fa a la seva professió. A més, el fet que canti, balli, reciti i parli català, la fan sentir més propera al medi.

Creu que s’haurien de fomentar més activitats que afavoreixin la trobada i el coneixement mutu entre les persones d’origen immigrant i catalanes, per tal de fer desaparèixer aquesta percepció negativa respecte de la immigració que té molta gent. Ella participa activament en trobades que es fan al seu barri per estrènyer llaços entre les diferents cultures, i també forma part de diverses associacions, com l'Associació Intercultural llatinoamericana Dos mundos mil, l'Associació Cultural Teatral La Korbata, o el Projecte Vaca.

Aquest interés per la interculturalitat també es reflexa en la seva actual participació als Matinals infantils que organitza els diumenges el Centre Artesà Tradicionàrius,  amb el grup d’animació “Ara  va de bo” i amb el qual escenifiquen contes de diversos orígens en diferents idiomes. Un altre dels seus projectes més immediats és la celebració del 15è aniversari del seu espectacle “Cosas de negros” o “Black is beautiful” amb la col·laboració de diversos músics, tant d’aquí com llatinoamericans.