En la cloenda de la 22a Mostra Internacional de Films de Dones

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Cultura - Cinema

Anna Solà-Marta Selva

D'esquerra a dreta: Anna Solà i Marta Selva

Una breu conversa amb Marta Selva i Anna Solà, codirectores de la Mostra: "El recorregut de la Mostra s’ha produït al costat dels grans debats que el moviment de dones ha viscut"

 

Dos dies després de finalitzar la 22ª Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona ( aquest 10 de juny), ens trobem fugaçment amb la Marta Selva i l'Anna Solà. Estan esgotades després de les sessions que tanquen la mostra del 2014, han estat mesos de molta feina, molts films i molts espais, però per elles segueix valent la pena.

 

Anna Solà-Marta Selva

 

 

La cloenda de la 22 mostra va ser una projecció a l'aire lliure que volia commemorar els 60 anys de la producció de "La Sal de la Tierra" és, de fet, un film no dirigit per una dona, però que forma part de l'imaginari del cinema de dones?

Efectivament, es tracta d’ un film que ha acabat sent una icona pel tractament que ofereix de la lluita de les dones per a introduir a l’agenda reivindicativa dels drets laborals, millores en la qualitat de la vida quotidiana. Volíem recuperar-lo i reconeixe'l, hi ha massa coses que són oblidades i el que ens ofereix el film és molt actual malgrat la distància.

 

Els 22 anys de la Mostra Internacional de Films de Dones no són pocs, suposo que no ha estat un camí fàcil.

El recorregut de la Mostra Internacional de Films de Dones, s’ ha produït al costat dels grans debats que el moviment de dones ha viscut i per tant ha reflectit el seu devenir tot incorporant les noves aportacions que les cineastes han fet seves aquests anys. Temes com la globalització dels treballs de cura, els nous paradigmes de la subjectivitat femenina, les discussions sobre identitats sexuals i la memòria històrica, han donat tombs importants que han influït en les formes i els continguts que les directores nacionals i internacionals han afrontat en els seus treballs.

 

Quines són les pel·lícules d'aquests 22 anys que més han destacat? Bé per l'èxit de públic, bé per la qualitat... alguna anècdota...

Han estat més de 100 els títols que al llarg d’aquests anys s’han programat en els diferents espais d’exhibició. De les sessions, n’hi ha hagut de molt transcendents, que han marcat punts d’inflexió en l’imaginari col.lectiu com va ser la que va generar Jeanne Dielman, 23 quai du commerce, 1080 Bruxelles de Chantal Akerman (1975), que vam programar l’any 2000 i que per tractar-se d’un film reconegut com a difícil, pressuposàvem que tindria poc públic. La sorpresa va ser veure la llarga cua de persones que es va formar per entrar a la sala que finalment es va omplir. També la sessió de Fire! (Fuego!,1996) dirigida per la cineasta d’origen indi, Deepa Mehta va ser important en tractar el tema del lesbianisme en un context cultural totalment allunyat dels cànons occidentals.

Més recentment, l’any 2013 vàrem programar i va ser extraordinàriament ben acollida la pel·lícula de Margarette von Trotta, Hannah Arendt (2013). El film, sobre una filòsofa controvertida però amb un pensament sobre la política totalment vigent, ha estat contra tot pronòstic molt aclamat i celebrat per públics diversos mentre ha estat en cartell.

 

El cinema lèsbic és un espai clàssic de la Mostra, enguany heu recuperat "Thank god I'm a lesbian", un film del 1992. Encara són vigents discursos de fa 23 anys?

Vàrem pensar que els debats que es posaven en escena en aquest film, encara avui, podien aportar i renovar la visió sobre el compromís dels feminismes amb el fet lesbià. "Thank god I'm a lesbian" amb l'acollida del públic va certificar la vigència del seu interès i la capacitat de mobilització de reflexions que adquireixen sentit com a memòria dels feminismes.

 

Heu fet diferents homenatges, heu recuperat clàssics però la Mostra segueix evolucionant, canviant, que és el que valoreu millor d'aquesta darrera Mostra?

Encara és recent la cel·lebració d’aquesta darrera Mostra per a fer valoracions que sens dubte seran precipitades però voldríem destacar uns quants programes com van ser el de Pioneres: Alice Guy. Història del riure, el dedicat a les cineastes àrabs amb el programa produït per Amal Ramsis,  directora del Festival de Cinema àrab-iberoamericà de Dones d’El Caire i l’extraordinària peça de Adèle Tulli, Rebel Menopause (2013).

La Mostra d’enguany ha acollit també un programa doble sobre l’activisme audiovisual de la mà de dues produccions catalanes com són Las pieceras: treball extradomèstic S.A. de la Plataforma Territoris Oblidats i El barri s’ha de defensar (2013) de Cristina Mora i Neus Ràfols.