Desacredita que alguna cosa queda

Attention: open in a new window. PDFPrintE-mail

Economia i Treball - Employment

There are no translations available.

tere moll

OPINIÓ

Aquesta dita ve a tomb per exposar el que avui m'he proposat escriure. Acabem de commemorar el Primer de Maig, Dia Internacional del Treball. I em vaig atipar d'escoltar al llarg de tot el matí que era el Dia del TreballadOr, fet que m’enerva bastant, perquè les dones també treballem, i molt.

I formem part de la classe treballadora. I estem en les manifestacions. I en els sindicats. I a les organitzacions que es van sumar a aquestes manifestacions. Però curiosament només es parla "dels treballadors". Això del llenguatge inclusiu i no sexista, pel que sembla segueix sent una assignatura pendent, però que algunes no pensem deixar de seguir exigint.

No és sobre aquest tema sobre el que vull reflexionar avui. Vull parlar sobre les fosques intencions que tant el patriarcat com sobretot el capitalisme té a l’intentar desacreditar, empobrir i minar la classe treballadora i a les organitzacions pròpies que defensen els interessos de les treballadores i treballadors, tant en actiu com en situació d'atur.

A la caverna mediàtica se li omple la boca cada vegada que pot posar en dubte aquelles opcions que qüestionin el capitalisme i, implícitament seu poder dins del mateix.

Ara, bé, des de fa uns anys, des que ostenten també tot el poder polític, els hi ha agafat per qüestionar la influència dels sindicats. I, com molt bé saben, apliquen la frase del títol d'aquesta reflexió: desacredita que alguna cosa queda.

Fa uns anys ja vaig tenir una petita picabaralla amb un company regidor del PP quan al discurs de presa de possessió vaig indicar que no era cert, tal com afirmaven que la ideologia havia mort. Que existia, que seguia viva però que a la seva opció política li interessava obertament desacreditar als que no pensàvem com ells i elles. Amb el temps, aquest regidor va abandonar el PP i es va quedar com No Adscrit al costat d'una companya que el va seguir i va acabar donant-me la raó. Però en privat, això sí.

Conte aquesta anècdota personal perquè ara s'està fent el mateix amb la classe treballadora i amb les seves organitzacions. Neguen l'existència de la classe treballadora, amb l'objectiu final de carregar-se les organitzacions sindicals que els segueixen tocant de tant en tant els nassos.

És cert que en les organitzacions sol haver-hi els anomenats "cigrons negres". Però en totes les organitzacions i no només en els sindicats. Bé que si mirem al partit que sustenta el (Des) govern actual, gairebé hauríem de buscar amb lupa els cigrons blancs i això que estic segura que n'hi ha.

La ferocitat desvergonyida amb què s'està posant en dubte el treball de tantes dones i homes que des del sindicalisme de classe segueixen lluitant per millorar les condicions laborals i socials a què ens han portat dins d'aquesta estafa anomenada crisi, no té parangó. És de tal vilesa, d’un grau d'immaduresa democràtica que fa mal quan es llegeix, es veu o s'escolta.

La finalitat última és desprestigiar tant que ni la mateixa gent treballadora arribi a fiar-se dels qui ens representen col·lectivament i, d'aquesta manera, arribar a pactar condicions de treball miserables que permetin una fàcil i còmoda esclavització major per part de les patronals. La mesquinesa amb què s'està duent a terme aquesta campanya continuada i gairebé imperceptible d'assenyalament dels errors (que n'hi ha hagut i no els negaré) comesos per part d'algunes persones que estan en el món sindical, però que en reflectir-se assenyalen a tot el col·lectiu de dones i homes sindicalistes, és de tal grau que frega el ridícul.

Ningú ha mantingut en els mitjans de comunicació la situació de Díaz Ferrán que plantejava que calia treballar més per menys salari mentre desvalisava les seves empreses deixant a centenars de persones a l’atur. No, formava part dels anomenats "homes bons", d'aquells a qui calia protegir, donar-li veu perquè, i que alhora fos part de l'engranatge de la desqualificació de les organitzacions que ja venien advertint de les seves irregularitats en les seves pròpies empreses.

Tampoc el cas del president de la patronal madrilenya ha estat de continuïtat en els mitjans, tot i haver mantingut situacions laborals irregulars durant anys. També calia mantenir-lo al seu lloc perquè donés la major canya possible als que qüestionaven els seus mètodes i que eren les mateixes dones i homes representants legals de les persones que tenia contractades en les seves empreses i que són sindicalistes de classe.

Aquests són només dos exemples de com s'utilitzen diferents vares de mesurar quan es tracta d'assenyalar amb el dit acusador.

El sindicalisme de classe, li agradi o no al sistema capitalista i patriarcal actual, és més necessari que mai.

Potser el errors comesos ens ensenyin a les persones que militem en aquestes organitzacions, que hem de ser molt més exigents en determinats assumptes. Però hem de ser conscients totes les persones que treballem i les que estan en la desocupació per aquesta estafa anomenada crisi, que són qui defensen les nostres condicions laborals i socials.

Les organitzacions sindicals de classe han de ser els nostres referents, que han d'ostentar la veu i la força col·lectiva que els donem com a classe treballadora. Perquè insisteixo, seguim sent classe treballadora li pesi a qui li pesi, i el seu treball quotidià ha de ser no només reconegut, també ha de ser valorat i reivindicat no només per l'afiliació a aquestes organitzacions, sinó pel conjunt de la classe treballadora i empobrida pel capitalisme que intenta retornar a condicions impensables fa només un parell de lustres.

No podem oblidar que les organitzacions estan formades per persones i que totes les persones que les conformen, potser no siguin del nostre grat. D'acord, però aprenguem a tenir generositat de mires i a valorar l'objectiu comú, per sobre dels interessos personals de cada moment.

I no vull acabar aquesta reflexió sense fer un reconeixement explícit a totes les dones sindicalistes de classe que, com sempre, s'emporten la pitjor part, ja que a la lluita de classe han de sumar-hi la de gènere dins i fora d'aquestes organitzacions que, per provenir del món laboral tradicionalment masculí, segueixen tenint criteris androcèntrics en molts aspectes, però que a poc a poc amb la lluites de les dones sindicalistes i el lent despertar dels companys de classe a la situació de desigualtats encara existent, van incorporant la perspectiva de gènere tant en l'intern de les organitzacions com en el seu àmbit d'actuació social.

A elles, a totes elles, tant a les meves companyes de classe, com a les meves companyes i amigues sindicalistes de classe, el meu respectes i la meva admiració incondicional per tota la feina que realitzen dins i fora de les seves organitzacions.

A la caverna mediàtica i a la rància dreta, a tota la gentussa que intenta desprestigiar els sindicats de classe meu menyspreu més absolut en tots els sentits.

I per acabar vull insistir que s'hi posin com s'hi posin aquesta gentussa i encara intentin negar-ho, la classe treballadora existeix i existirà. No s'entestin a negar el que és innegable. Han intentat desprestigiar tant als sindicats de classe, com a les nostres pròpies conviccions de classe, però crec que mentre hi hagi gent que lluita per defensar els drets d'altres persones en les mateixes o pitjors situacions, no ho aconseguiran.

Ah! revisin els missatges de descrèdit que llancen, ja que en algun moment se'ls poden tornar en contra.

Gràcies a totes les dones i homes que dediquen el teu temps, el seu esforç i les seves energies per millorar les condicions laborals i socials del conjunt de la ciutadania, ja que sense elles i ells la situació seria força pitjor.

Gràcies a totes les dones sindicalistes pel vostre doble esforç i pel vostre treball i compromís de gènere i de classe.