La majestat de les dones grans

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Vida quotidiana - Cura

tere moll

 

OPINIÓ

Des de fa quatre mesos estic treballant en una oficina d'atenció a la ciutadania i a la primera persona que es troben al entrar és a mi. Amb les retallades de personal que s'està duent a terme en totes les administracions, i la Generalitat Valenciana no n'és una excepció, en aquests moments i fins d'aquí a aproximadament un mes, seguiré estant sola en el que atenció directa a la ciutadania es refereix.

És un treball molt enriquidor en l'aspecte humà, ja que coneixes i descobreixes gent de tots els perfils i amb variades característiques.

Un exemple del que dic és el fet de quedar-me de pedra quan es van asseure a la taula un parell de xavals d'uns vint anys als quals el tràmit que demanaven els exigia omplir un sobre amb les seves dades i enganxar un segell. No van saber fer-ho, tot i anar carregats de dispositius digitals. O potser precisament per això no sabien omplir correctament el sobre ni on enganxar el segell. No ho sé. Després d'aquests dos primers, han estat bastants més els que han vingut amb el mateix problema.

Però deixant a part aquest tipus de circumstàncies i moltes altres amb què cada dia ens "regala" la ciutadania que requereix dels nostres serveis, si he de triar algun tipus de gent, definitivament em quedo amb les persones grans i especialment amb les dones grans que vénen soles o acompanyades, per a tràmits propis o aliens, però sempre amb una enorme vocació de servei i d'ajuda.

No només són, en general, molt més educades i respectuoses en el tracte, també la seva disposició a escoltar i a atendre les explicacions que els donen és diferent, ja que només en rares ocasions són prepotents. A mesura que les veus explicant allò que han vingut a buscar van fent preguntes de vegades amb ironia, altres vegades quan has de repetir les coses, es desfan en disculpes, quan et demanen que els facis alguna anotació, tornen a demanar disculpes tot i que insisteixis en que és la teva feina.


Especial tendresa em produeixen aquelles que s'asseuen, somriuen i després de la salutació de rigor, el primer que et diuen és que no saben llegir ni escriure i que les disculpis per la seva ignorància. Em remouen l'ànima, perquè a més sempre ho fan amb un tímid somriure. Són sàvies en coneixements de la vida, han criat a les seves filles i fills i a més moltes d'elles els segueixen ajudant amb els néts. Han sobreviscut a la fam i la misèria de la postguerra on potser perdessin a éssers estimats. Porten tota la vida treballant per tirar endavant com han pogut, fins i tot emigrant i deixant enrere família i la poca hisenda que puguin tenir, i demanen disculpes per la seva ignorància!


Atenent a aquest tipus de dones, i si no hi ha massa gent esperant, perdo la noció del temps. I ho faig precisament perquè necessiten ser ateses com a ciutadanes de primera categoria, que és el que en realitat són. I el primer que procuro fer és reforçar que no són, per res ignorants i que la saviesa no està sempre continguda en els llibres i que cadascuna d'elles podria escriure o dictar milions d'històries de vida que, a la resta de la comunitat, ens ajudarien a créixer en l'aspecte humà. Solen insistir en la seva ignorància encara que agraeixen les paraules que els dediques.


Una altra característica d'aquest meravellós grup humà és que, un cop exposades les seves demandes i després d'explicar'ls-hi  el que cal fer, amb tot la cura que sóc capaç de donar en aquestes situacions, i mentre els estic omplint i preparant la documentació, et van explicant traços de les seves vides. I unes t'expliquen que amb deu anys s'en van anar amb la família a Alemanya a treballar, altres que van tenir a la seva primera criatura treballant les terres de la família del seu marit, altres que el seu marit de noranta anys està postrat per un accident i que l'ha de cuidar i quan la mires la veus tremolant i no saps si és de dolor, de por, o de què ... una altra t'explica que després de més de cinquanta anys de convivència i cinc fills en comú, ella i la seva parella han decidit inscriure com a parella de fet, però que " casar-se per l'església, mai !" . Una altra ve amb diverses criatures i intenta per tots els mitjans que no facin soroll i no deixa d'excusar amb que " són nens ..." i es disculpa pels seus jocs en un espai públic. Una altra em va explicar que els seus avantpassats formaven part de la comitiva que va portar El Cid a València (asseguro que és cert que m'ho va explicar i amb molt luxe de detalls) i una altra senyora, ja que això és el que són senyores, em va demanar que li omplís uns papers per a la seva filla discapacitada i al cap d' una estona va aparèixer amb uns pastissets "perquè esmorzis". Per molt que vaig insistir que era la meva feina, no hi va haver cap possibilitat que s'emportés els pastissets i aquest dia gràcies a ella, les companyes i companys d'altres departaments i jo vam esmorzar aquells deliciosos pastissets.

Són deliciosament tendres encara tenint el seu caràcter i solen agrair sempre l'atenció que les hi has prestat amb la millor dels seus somriures i aquesta, és la major satisfacció que em queda per haver realitzat el meu treball.


Per això avui, sense que sigui el dia internacional de res, ni se celebri cap homenatge, vull dedicar a elles, a les dones grans aquestes paraules d'agraïment pels seus ensenyaments en els minuts que dura l'atenció, per la seva humilitat però fortalesa davant la vida, per la seva enorme saviesa sobre la vida, per la seva tenacitat per solucionar els problemes familiars, pel seu somriure, per la seva actitud davant alló que elles consideren situacions injustes.

Vull agrair la seva lluita per una societat més justa, per una millor qualitat de vida per els seus descendents i , per tant , per a totes les persones que les envolten.


Vull desmuntar el mite que són ignorants, ja que no ho són, tenen en els seus caps i en els seus cors una enorme saviesa de la que a vegades no en són per a res conscients i que les porta a ser molt agraïdes quan ho fas notar.

Aquestes dones grans, treballades, sàvies i plenes d'amor pels seus, tenen una majestat que ja voldrien aquells que tenen aquest títol i l'utilitzen ostentosament sense tenir gens ni mica de dignitat com la que tenen aquestes senyores.


Amb tota humilitat, avui les he volgut portar com a eix central del meu article. Per la seva dignitat, per la seva majestat, per la seva saviesa i per tot el respecte i tendresa que em desperten.

Gràcies a totes elles per tot alló que m'han aportat en aquests quatre mesos que porto treballant en atenció directa a la ciutadania. Ha estat un gran descobriment per a mi.