“En aquests temps, s’ha de treballar molt dur i més si ets dona”

Attention: open in a new window. PDFPrintE-mail

Migrations - Migrades emprenedores

There are no translations available.

El record més viscut que té Verónica Buzica de la seva adolescència és el d’estar envoltada de fils, agulles i teles. La seva mare era cosidora i no havia manera de deslliurar-se d’ajudar-la en les seves tasques, una situació que no li agradava molt, ja que aquella joveneta aspirava a tenir una professió molt allunyada del cosir, a més a més de voler conèixer món.

“La meva mare sempre em va dir que algun dia ho agrairia”, diu Verónica amb una rialla i avui convertida en la propietària de Vero Style, un negoci que arregla peces de roba i confecciona roba en dos locals ubicats a la zona de l’Eixample de Barcelona. Una fita assolida tractant-se d’una dona de 36 anys que només fa vuit no sabia ni una paraula de castellà i menys de català. Verónica és romanesa i va arribar a Catalunya l’any 2002 portant a la maleta la seva roba i els seus certificats d’estudis que la distingien com a dissenyadora de moda, una professió que va exercir amb èxit durant 18 anys, al seu Bucarest natal.


 

La decisió de deixar la seva família i un treball estable va ser per satisfer el desig de veure món, però també en la necessitat de forjar-se un futur en un lloc amb majors oportunitats. No ha estat fàcil, però amb empeny, Verónica ha sabut tirar endavant sortejant la crisi i enfrontant-se, en ocasions, als odiosos prejudicis.

 

Vèncer els obstacles

A Barcelona, Verónica no tenia amics ni coneguts que poguessin ajudar-la. Malgrat tot, no es va desesperar i només baixar de l’avió ja estava picant portes per demanar feina. “Crec que vaig recórrer totes les botigues de costura de Barcelona. No parlava castellà, però em feia entendre per dir que jo sabia cosir”, comenta Verónica.

 

No sap encara si va ser la sort o què, però als pocs dies va aconseguir una feina en una botiga de costura on hi va treballar tres anys. Després va passar per altres treballs similars fins que va arribar el negoci que ara és seu. Era l’any 2006.

 

Allà va tenir dos caps i va ser la darrera cap qui, motivada per la crisi, va decidir vendre-li la botiga. “Per a mi va ser una oportunitat. Sabia que podia sortir endavant, havia guanyat clients i podia tenir-ne més”, afegeix. Però no va ser fàcil aconseguir els diners per al traspàs. Els bancs no li concedien crèdit a causa de la seva condició d’estrangera sense propietats ni estalvis que l’avalessin. “Jo els argumentava que el meu aval eren les meves mans i la meva iniciativa”, recorda. Quan finalment va aconseguir el crèdit que necessitava va ser com un nou inici per a Verónica, encara que ser dona i immigrant ha sigut també una dificultat a vèncer. Al ser romanesa, a vegades l’estereotip sobre el seu origen que anida en algunes ments estretes, s’ha posat en evidència a vegades de manera sutil i d’altres no tant, però això no l’ha doblegat. “Una persona val per allò que és. T’afecta que et diguin segons quines coses, perquè ets romanesa, però això no et pot enfonsar. Ho he viscut molt malament, però sóc una persona positiva”, diu.

 

Treball dur

A Verónica també li ha tocat lluitar contra altres prejudicis, vinculats aquesta vegada a la seva condició de dona i d’emprenedora. “Des de molt jove he hagut de demostrar que estic ben preparada en la meva professió, i el mateix va passar quan em vaig fer mestressa del negoci”, assegura tot recordant algunes anècdotes amb els seus clients. “Al principi venien persones que preguntaven pel sastre o el pelleter. Quan els hi deia que jo era “el sastre”, ells se sorprenien, no s’imaginaven que era jo qui els faria la feina. La gent desconfiava, però he deixat que el meu treball parli per mi”, diu.

 

 

Verónica ha sabut també superar la crisi apel·lant una particular estratègia de màrqueting: mimar la clientela. “Els hi faig descomptes, regals. Tinc molts detalls amb ells i la meva atenció és molt familiar, ja siguin clients antics o nous”, assegura. I a això li afegeix el plus de la responsabilitat i el treball lliurat en la data pactada. Una maniobra de mercat que li ha sigut tan rentable que li va permetre muntar una segona botiga el passat mes de febrer.

 

“Avui dia s’ha de treballar dur i més si ets dona. Jo treballo quinze hores al dia. Hi ha mesos que són bons, d’altres que no. El més important és tenir sempre un pla B, estar preparada per a les situacions adverses”, diu Verónica i afegeix que el secret per a què et vagi bé en els negocis és pensar sempre en el client i també en la gent que treballa per a tu.

 

En els seus plans de futur, Verónica aspira a tenir una tercera botiga i també, potser, formar una família amb el seu xicot peruà. “Els estrangers hem de lluitar més i no ens rendim tan fàcilment”, asegura. Una lluita permanent que ha donat els seus fruits i per a això no són pocs els que li diuen, al veure que li va tan bé, que segurament està reunint diners per tornar aviat al seu país. “S’equivoquen els que pensen així. Espanya és ara el meu país. M’agrada estar on estic”, diu amb una gran seguretat.