Acabar amb la dominació masculina sobre les dones que exerceixen la prostitució

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Violències - Trata i prostitució

OPINIÓ

Una idea audaç i innovadora: acabar amb el paradigma de la dominació masculina sobre les dones que representa la prostitució 

Veient les reaccions passionals que, en el si de les esquerres, dels moviments progressistes i dels mateixos corrents feministes, susciten el debat sobre la prostitució i una eventual penalització dels clients prostituïdors (al cap i a la fi, una minoria), podem raonablement pensar que hem posat el dit damunt d’una nafra adolorida del cos social: el de la subordinació de les dones al plaer sexual masculí, veritable segell de la dominació de gènere.

 "Clients". Heus aquí la paraula que ens permet dir que, per a la gran majoria de persones que viuen immerses en ella, la prostitució és i suposa violència ... El cos humà no és una mercaderia. Des d’una òptica d’igualtat i una ambició d’emancipació, no podem acceptar una Europa que “reguli” el comerç sexual; val a dir, una Europa que promogui els proxenetes al rang “d’homes de negocis", que normalitzi les indústries del sexe i certifiqui la submissió de la dona; un espai jurídic, en fi, on els "clients", consumidors confortats en un dret ancestral, segueixin actuant com si les dones, ara i sempre, haguessin d’estar a disposició dels seus apetits sexuals . Després d’una dècada d’experiència, Holanda comença a lamentar la legalització de la prostitució. Pot haver-hi llibertat i igualtat en aquells països en què els bordells posen en venda les dones, deshumanitzades i transformades en objectes mercantilitzats? La prostitució constitueix una derrota per a les dones. Però també ho és, al capdavall, per als homes i per a la convivència en general. Representa el triomf de la inseguretat i la violència. 

En primer lloc, per raó de justícia, es necessari acabar amb totes les lleis, mesures i disposicions administratives que suposen assetjament, marginació o repressió vers les dones que es troben en situació de prostitució. Però esdevé igualment urgent promoure polítiques públiques de protecció, de suport social i d’alternatives professionals, començant per l’empara efectiva i la regularització de les dones estrangeres. Els rars processos contra xarxes proxenetes – com el de les màfies romaneses del Raval barceloní, a la tardor del 2011, o el més recent en què ha estat encausat el patró del macro bordell Paradise de la Jonquera – han posat de relleu el terror que regna en el món de la prostitució. Les víctimes són reduïdes al silenci; el seus explotadors i botxins, fins i tot reconeguts com a tals, surten indemnes. Enmig de la crisi assoladora que estem vivint, amb els drets socials i laborals – especialment pel que fa a les dones - en ple retrocés, què podríem esperar de legalització de la prostitució i de l’expansió de les indústries del sexe com un sector econòmic socialment legitimat i “creador de llocs de treball”? Legalitzar la prostitució quan la promoció exponencial del turisme i els projectes especulatius i degradants com “Eurovegas” esdevenen l’únic horitzó que entreveuen les elits dirigents d’aquest país? El passat 26 de Novembre, una manifestació de col·lectius feministes, sindicats i partits d’esquerres d’ambdós costats dels Pirineus, denunciava al carrers del Pertús “l’ordre social” que el proxenetisme, vinculat a d’altres grans negocis, fa regnar en aquella regió fronterera. 

Però, en segon lloc, cal responsabilitzar els homes, prohibint la compra de serveis sexuals i criminalitzant l’acció prostituïdora dels clients. Hem de deixar de veure la prostitució com una activitat de dones – amb esgotadors, i falsejats a la base, debats sobre si és “lliure” o no -, i començar a considerar-la com allò que realment representa: l’exercici d’un privilegi masclista. La penalització dels clients no és el resultat d’un caprici, ni d’una inclinació a favor de la repressió. Precedida d’un ampli debat social i d’un esforç de conscienciació sobre els efectes devastadors de la prostitució, aquesta mesura representa una mesura política de cabdal importància que ja ha estat provada en alguns països europeus, entre ells Suècia. Hi ha una necessitat urgent de mesures enèrgiques per fer front a l’expansió del tràfic de dones i nenes, una empresa criminal que està assolint proporcions sense precedents en la història de la humanitat... i que no té cap altra finalitat més que satisfer una demanda creixent - i incentivada per les pròpies indústries del sexe. De la mateixa manera que hem entès que la violència de gènere no és un problema domèstic, aferent a l’esfera privada; així com estem aprenent a abordar fenòmens llargament silenciats com la pedofília, algun dia haurem de proclamar també que l’accés al cos de les dones mitjançant diners perpetua una relació bàrbara, inacceptable per a una societat democràtica. 

Cal exigir, doncs, l’enfortiment de la lluita contra el proxenetisme, una política de reparació per a les víctimes del tràfic de dones, així com la implementació d’una ambiciosa política d’educació sexual i prevenció de la prostitució. Necessitats certament a contracorrent de l’austeritat neoliberal que s’estén sobre Europa. Però necessitats vitals, inajornables. No ens deixem enredar pels càntics de sirena que pretenen associar llibertat sexual i prostitució. L’abolicionisme feminista aborda la qüestió de l’alliberament sexual, plantejada per la revolta de maig del 68, en les condicions de la crisi de civilització a què ens ha conduït el capitalisme globalitzat. Lluitem per una sexualitat alliberada no solament del vell ordre moral, sinó també de les relacions de dominació del mercat. Tampoc es tracta de negar l’afirmació de consentiment per part d’aquelles persones que diuen optar "lliurement" per convertir-se en prostitutes. Però el nostre criteri sobre la prostitució no pot ser individual, ni subjectiu, sinó social. Un abús o un crim no deixen de ser-ho en funció del grau - real o suposat - de consentiment que manifestin les seves víctimes. Les reivindicacions corporatives d’una minoria – sovint amplificades i presentades interessadament com “l’opinió de les dones prostituïdes” – no poden prevaler sobre el respecte dels drets humans, ni silenciar el sofriment de milions de dones i nenes d’arreu del món. 

Estem parlant potser d’una utopia? Això podríem dir-ho de tots els projectes emancipadors. L’abolició de l’esclavitud no va donar lloc a la seva eliminació immediata. Tanmateix, va instar els Estats i les societats a abandonar el sistema racista esclavista. Més enllà de la diversitat d’estratègies, tots els moviments polítics i socials transformadors pretenen acabar amb la pobresa i les injustícies, posar fi a l’explotació i a qualsevol forma d’opressió. Potser ens sembla més factible, per exemple, tancar les centrals nuclears o nacionalitzar el sistema financer que instaurar unes polítiques públiques d’inspiració social i abolicionista?