Migracions Nord Sud

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Migracions - Migracions

Les cubanes a Espanya i les mexicanes refugiades al Canadà, dos escenaris especials de projectes migratoris de dones

El Congrés Internacional Feminisme i Migració: Intervenció Social i Acció Política, (FEMIGRA), a més de les set Conferències Especials de les convidades internacionals i catalanes, va acollir 25 taules en sessions paral·leles de debats. A continuació la Taula Migracions Nord-Sud.

femigra

   

Migracions Nord - Sud, moderada per Ángela Paz.

’No es Facil’ ...,  és una expressió de 'resignació obligada' que, qui coneix en directe la realitat cubana, sap que es va posar malauradament en boca d'infinitat de persones de l'illa en l'anomenat "període especial", o el naufragi que va patir Cuba, després de la caiguda de la Unió Soviètica a finals dels anys 80, que va deixar l’economia del país completament òrfena de Importacions i Exportacions que provenien o es dirigien al CAME (el Mercat Comú de l'àrea socialista) i va condemnar la societat a una llarga penúria. 

Va ser tan dura la situació social, sobretot per a les dones, que l'antropòloga catalana, Isabel Holgado, ja va publicar el 2001 una recerca sobre aquest tema en el seu llibre "No és Fàcil¡ Dones cubanes i la crisi revolucionària" (Icaria).

 

2012-femigra_cristinagarciamoreno

Recentment, la professora Cristina García-Moreno del Departament d'Antropologia, Filosofia i Treball Social de la Universitat Rovira i Virgili ha publicat el 2011, conjuntament amb Joan Josep Pujadas Muñoz, l'estudi "No és Fàcil ..., i aquí tampoc. Trajectòries migratòries de dones cubanes a Espanya", del que ens en va donar unes pinzellades al Taller Migracions Nord-Sud en el passat Congrés de FEMIGRA a Barcelona. 

García-Moreno va treballar i entrevistar a 31 Dones Cubanes d’entre 19 i 46 anys -i també a les seves famílies- originàries de Ciutat de l'Havana, Camagüey, Holguín i Santa Clara, que van migrar a diferents ciutats d'arreu de l'estat espanyol: Barcelona, ??Madrid, Santander i Tarragona. D’aquestes migrants, només set van venir per casament amb algun espanyol. Entre d’altres conclussions, aquesta investigadora va afirmar que “no hi ha rols de gènere en la migració cubana”, sinó que la majoria marxa per millorar en la seva professió; totes treballen o busquen feina i no formen part del col.lectiu del servei domèstic, explicava.

En una de les reflexions en el seu estudi, s’assenyala a més, que “à partir de l'anàlisi prèvia del context de partida i de la particular posició que Cuba ocupa al context internacional globalitzat”, les dones “cubanes emigrants presenten diferències Importants respecte a les dones migrants d’altres nacionalitats en la forma de concebre, construir i representar el seu projecte migratori i les relacions amb la seva comunitat d'origen". 

Presents a la península des de fa més de 40 anys 

"Per què investigar Cuba i la migració de les seves dones?" , amb aquesta pregunta va començar la taula de FEMIGRA García-Moreno, doncs perquè Cuba “és un model alternatiu", per les condicions especials de la seva Revolució social i per què, “recordem, la població cubana està present a Espanya des de fa més de 40 Anys". Entre 1960 i 2003 les dones constituïen el 50,35% del total de persones que van emigrar. Encara que son xifres poc elevades, si ho comparen amb altres grups de dones llatinoamericanes. 

La professora va voler destacar que la causa pot raure en els "molts obstacles de sortida i de permanència a l'exterior" que ha de patir la ciutadania cubana. Aquí cal afegir-hi que, malgrat els reiterats anuncis de Raúl Castro de suavitzar aquesta durísima Política migratòria, tota l'Illa continua esperant les modificacions. Entre els canvis polítics operats a Cuba, encara no s'ha produït cap relaxació en les condicions per obtenir el 'Permís de Sortida' o la Targeta Blanca, com allà se’n anomena al procès que, per altra banda, és econòmica i personalment molt costós. 

La investigadora va contextualitzar deseguida la situació de les dones des de l’inici de la Revolució Cubana de 1959, data a partir de la qual van tenir accés a l’educació i al mercat de treball i "van començar a assumir nous rols en l’esfera pública: van aprendre a dirigir, es van formar tècnica i professionalment, es van inserir amb éxit a les tasques científiques i van aconsseguir una elevada presència laboral, cultural i política". Al "1995, un 25% de les treballadores eren professionals o tècniques i prop del 6% dirigents". Aquí les estadístiques també son diferents respecte a d’altres realitats de dones llatinoamericanes.

"Les dones són la meitat de la població cubana (50%) i el 38% de la força laboral. Són la majoria del personal tècnic (59,6%) i de l'administració (60,2%). Per altre banda,son la majoria de l'estudiantat universitari (63%) i constitueixen un elevat percentatge de graduades de nivell Tècnic i Superior (45%). Contràriament, no es donen aquestes xifres en els càrrecs de Direcció (30,4%)", pero, també podem afegir aquí que el mateix passa en la pràctica totalitat dels països del món. 

En la recerca publicada García Moreno assenyala que, malgrat els èxits obtinguts per les polítiques d'equitat en la Revolució, "els patrons tradicionals encara exerceixen una gran Influència en la societat cubana després de cinc dècades de presència de dones en els àmbits públics i polítics" i encara s’està lluny de la "Igualtat real entre gèneres". Elles "són les que segueixen liderant les llars i les famílies i assumint el rol proveïdores i cuidadores". I amb la debacle econòmica interna pel daltabaix del Camp Socialista als anys 90, a la que ara cal sumar-hi la crisi Internacional, la població ha dissenyat les seves pròpies estratègies per ‘resolver’- un altre mot típic cubà- la seva situació personal o familiar. I aquí se sitúa una important sortida de les dones del país. 

A la dècada "dels 90 es va produïr un increment significatiu de persones migrades cubanes. D'un total de 2.637 als finals de 1991 es va passar a 100.451 el 2009", i les dones, segons aquesta professora, en constitueixen 55,95% del total (55.169 respecte de 45.284 homes). La meitat d’aquesta quantitat va arribar a partir del 2001.

L'Estat espanyol, s’apunta en l’estudi, segueix sent el segon lloc de destinació d’aquesta població caribenya, despres dels Estats Units. De totes maneres, sempre seguint a García Moreno, la inmigració cubana no presenta xifres tan elevades com d’altres grups, per exemple, el de la població equatoriana o marroquína al territori espanyol. Però la presència de la dona cubana si que és elevada, si comparem els dos sexes quant a la seva relació en la situació laboral d'alta a la Seguretat Social. El nombre conjunt  de cubans i cubanes ascendia el 2008 a 23.167 persones de les quals el 48,7% eren dones. "Aquest 48,7% sí es considera rellevant en canvi, perquè en el total de persones estrangeres de totes les nacionalitats donades d'alta en la Seguretat Social de 31 de desembre de 2008, les dones representen el 42,2%".

 

Fugida de la violència estructural i de la guerra del narco


2012-femigra -gabrielarojasGabriela Rojas Ortiz, estudiant de Maestria del Programa de Estudioss de Género  (PUEG) de l'Escuela de Trabajo Social de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM), va participar també a la taula de la mateixa sessió. En la seva breu Intervenció, Rojas va afirmar que s'ha produït una "feminització de les migracions entre 2000 i 2010", com a mínim en el fluxos migratoris mexicans. 

Si bé la majoria de migrants, sobretot masculins, es dirigeixen als Estats Units (98%) i només un 2% es dirigeixen a Canadà, ella va quantificar en 45.000 les persones de la població mexicana que vivien en aquest últim país el 2006. I el 2009, 20.858 persones més van demanar asil a Canadá -la mateixa magnitud que la demanda de la població afganesa- un terç de les quals eren dones de 15 a 45 anys. Procedeixen del Districte Federal -la capital de mexicana- i de dues ciutats del centre del país: Puebla i Guadalajara i de la més al  nord, Monterrey. Les destinacions a Canadà d’aquestes mexicanes refugiades son les ciutats de Montreal i Toronto. 

Segons Rojas, les dones demanen refugi perquè "han de mantenir les seves famílies ja que en son les caps i l’únic suport econòmic" i, sobretot, perquè "volen escapar de la inseguretat i la violència estructural" que provoca víctimes civils per la guerra de l'Estat mexicà contra els cartels de la droga, amb un resultat de mort de gairebé 50.000 persones en el sexeni del president Felipe Calderón, que acabarà el seu mandat a les Eleccions del pròxim mes de juliol. 

L'enduriment de les lleis migratòries dels Estats Units, més la crisi econòmica que allà també viuen i l’atur que els hi ha supossat, ha provocat un 'canvi dels fluxos migratoris mexicans cap a Canadà' que, mes endevant, han comportat com a resultat la Imposició per part d’aquest últim país d’una “exigència de visat” per a la població mexicana, circumstància que, segons Rojas, “viola les garanties establertes el Tractat de Lliure Comerç” (TLC/NAFTA-1994 etre Estats Units, Canadà i Mèxic) sobre la lliure circulació i trànsit d’aquests 3 països signants.