Del silenci estant: d'Albina Francitorra a Montserrat Roig

Atenció: s'obre en una nova finestra. PDFImprimeixCorreu electrònic

Memòria - Personatges

Només trepitjar la cambra i em vaig dur la mà a la boca. No gosava ni respirar. A les prestatgeries, al costat del llit on ara dorm cada nit, no vaig poder comptar la quantitat de fotos que hi havia de la seva filla, de la Montserrat.


fraci1

 

Havíem pujat juntes en l’ascensor, amb la companyia del seu nét, en Pau. Veníem del jardí de la mateixa residència, on havíem quedat de veure’ns per tal que jo li portés la transcripció d’una segona entrevista que li havia fet tot just a començaments de l’estiu. Ara, però, ja havia arribat l’hora de dinar i, amb ella, l’hora dels adéus. A l’Albina, cal parlar-li alt i a cau d’orella, perquè els seus 99 anys han preferit llevar-li l’oïde abans que la raó. És un xic incòmode, és clar, però val la pena només per escoltar dels seus llavis -boca del segle XX-, la seva trajectòria de dona intel·ligent i culta encerclada pels dies fets anys, que abracen des de l’optimisme republicà fins a la por enclaustrada del franquisme; que semblen haver entès la indiferència postmoderna i, fins i tot, l’orgia  individualista dels darrers anys que tot just –i molt a poc a poc- anem deixant enrere.

 

No són les imatges, sinó el silenci el que tot sovint val més que mil paraules. Albina Francitorra Alenya va néixer el 3 de febrer del 1912, al carrer Llúria, al barri de l’Eixample que la seva filla ompliria d’ombres i de dies a partir de les seves novel·les i dels seus records –i dels seus oblits-, dels quals en va fer assaig en una de les millors obres que ha vist la literatura catalana contemporània, en el seu i només seu Digues que m’estimes encara que sigui mentida.

 

 

Albina Francitorra és filla d’una família petit burgesa del mític i defenestrat segle XIX, d’un mestre d’obres i d’una mestressa de casa que s’entestà en fer-li prendre lliçons de piano –que ella odiava- i en anar de visita a veure les amigues. Va ser precisament –tot moment és útil- en una d’aquestes anades i vingudes pel barri de l’Eixample quan decidí que volia escriure. Hi anaven totes tres: mare i les dues filles, la més jove de les quals era l’Albina. Llavors, només tenia uns quinze anys i sí, -la calculadora no s’equivoca- parlem dels volts del 1927. L’amiga, tota dolçor i per fer-los allò que en diuen una gràcia, començà a acaronar-li cabells i rostre “maca, maca...” li deia. Però quan veié la gran, el somriure se li va fondre en una boca badada “Aquesta sí que és maca!”. En sortir d’allà, l’Albina ho va tenir prou més que clar: “A partir d’ara, te n’hi vas tu a veure les amigues! Jo, em busco una feina”.



Un concurs literari de la revista El hogar y la moda li concedí el seu desig. A partir de llavors, Albina esdevingué articulista, d’esquerra i feminista, a qui no li tremolaren ni ploma ni urpes per defensar la literatura catalana, sobretot el teatre, i per a subratllar el paper de les dones en l’escenari polític i cultural del seu temps. La Rambla, o el diari dirigit per Daniel Cardona, Nosaltres Sols, van ser de les primeres planes que van publicar el nom d’Albina Fransitorra a finals dels anys 20 i començaments dels 30.


El 1931, però, li arribà la història d’amor que havia de canviar-li el món –com diu la cançó-. “A casa, amb un que escrigui, ja n’hi ha prou”. Tomàs Roig respongué així als textos que la jove Albina li ensenyava, buscant recolzament de l’home que admirava i estimava i que només va saber alçar-li un gest domèstic que ella va confondre –coses de l’amor- amb un dictamen estètic: “Jo vaig pensar que escrivia malament, i ho vaig acceptar”.  Advocat i home de lletres, va ser respectuós amb les idees de la seva esposa, dona que va anar a  votar a les primeres eleccions de la nostra història, totalment disconforme amb la ideologia del seu marit, fidel a la Lliga. Va ser un “bon home” -el defineix- un honrat pare de família de set fills que Albina va criar, educar i ensenyar.


Encara va escriure durant un temps més, al Full Dominical de la parròquia i al diari Presència de Girona. La guerra la va sorprendre amb quatre fills, i la postguerra amb un marit a la garjola que sense Déu i amb ajut dels amics amb prou feines aconseguí de treure’l d’allí. Penes i treballs que a poc a poc, l’encalçaren en la feina de mare que li anà inundant, pausadament i invariable, tot el temps. Una plenamar que de les festes infantils en feia trobades literàries; on en lloc de pallassos s’hi trobaven poetes i artistes; i on en lloc de rialles s’hi reunien bellesa i humor. Festes que, tot sigui dit, els fills li retraurien més d’un cop perquè ells haguessin preferit tenir pallassos i fer allò que a ells els agradava, no pas el que plaïa els pares.

 

 

El sol raja per la finestra banyant les prestatgeries a vessar de llibres, mentre Albina, asseguda al seu llit, rumia en silenci. Hi ha espurnes iròniques en els seus ulls, quan parlen; hi ha cinisme en les respostes que no vol donar. El món sembla ben bé fet a l’inrevés, perquè en els seus ulls em sembla endevinar, no la mirada de la seva mare, sinó la de la seva filla. Orlando i Ramona, Adéu. És el temps fill d’una jerarquia?


“Avui toca paella!” celebra la cambrera mentre entra, safata a les mans; i Albina em dedica una mirada divertida, còmplice, tot just mitja hora després d’haver-me dit, del pati interior estant -ara jardí residencial- que el menjar d’allí és un fàstic.


Albina Francitorra no és la “mare del torero”. Albina és la raó geomètrica que explica la perfecció emotiva, l’equilibri encisador -com el del got d’aigua que un acròbata xinés fa girar damunt la seva perxa- que descansa entre una mirada i la seva escriptura. Hi ha un àngel en aquella cambra, que passa i s’asseu cada tarda per tornar-li la visita.